Literatura Catalana 1r de Batchillerat

Poesies i el respectiu comentari de text

2008-06-05T08:37:00.000-07:00

III
FORAVILERS:

Junts hem menjat,
foravilers de tarda,
ametllons verds
de la branca més alta
robats d’un hort
sense porta ni tanca;
ai, no la mosseguis,
l’ametlla amarga!
Esborràvem lliçons,
darrere els arbres,
de mestres i veïns:
aquesta plana
l’escrivíem ben sols
amb lletra clara;
ai, no la mosseguis,
l’ametlla amarga!
Esquitxada de nit
la bata blanca
i amb els dits entintats,
mig oblidàvem,
al cor d’ametlló,
l’ametlla amarga;
ai, no la mosseguis
amic, encara!

____________________________________________________________________

CONTINGUT:

S’anava fora del poble amb un amic a menjar ametllons, anaven els dos junts i robaven ametllons. Ho feien per les tardes.

Es pot interpretar de dos maneres o feien campana o no feien cas del que li deien els professors.

Ella i el seu amic es dedicaven a jugar per tant es una composició d’infants.

FORMA:

Es una poesia de 7 estrofes dividides en estrofes de sis versos y estrofes de dos versos.

Te una rima assonant, son rimes femenines .

Versos d’art menor,[4+6,4+6,4+6].

_________________________________________________________________________________________________

BRIDA:

A la fira dels Folls

jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,-> vida apassionada

traginer de cançons
en cavall sense brida.

[Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?-> caña de pescar] metàfora.
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia-> el matrimoni.
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

____________________________________________________________________

CONTINGUT:

Cançó popular, parla en singular ( Joc poètic). Expressa una sèrie d’intenció amb el verb en condicional.

El que la te atrapada es l’amor , es un amor amarg.

Algú li fa senyals però ella no esta interessada i canvia de costat, ella fugia del matrimoni.

Ella fugia de les cadenes quan es feia de dia.

Conclusió: el que li agradaria a ella es anar amb un cavall sense frens i anar a una festa on hi anés amb experiència vital.

Però també de l’amor i de com vol fugir de les calumbries i de l’entorn que l’envolta.

FORMA:

Es una poesia de 7 estrofes dividides en estrofes de sis versos y estrofes de dos versos.

Te una rima assonant, son rimes femenines .

Versos d’art menor,[4+6,4+6,4+6].

________________________________________________________________________________________________

I
ZODÍAC

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.

Comentari:

FORMA:

A simple vista es un sonet amb rima consonant amb rima creuada amb els dos primers quartets i encadenada amb els tercets, rimes femenines , el segon i tercer vers tenen rimes masculines.

Versos d’art major, decasíl·labs censurat a la quarta síl·laba. el Quart vers.

[4+6][4+6][4+6]

CONTINGUT:

Joc poètic, agafa tots els seus records, congelar-los i guardar-los, no els vol recordar.

Punt de vista del perdedor.

Ella considera que la ruleta es la nostra pròpia sort i ella proposa fer un joc de nou desprès de haver guardat tots els seus records, vol començar una vida nova.

La sageta simbolitza l’amor i ella vol tirar-lo i que se n’adoni.

Busca el seu amor.

Ella vol que aquella relació que s’encadena amb aquella persona tinguí fruit. I això depèn de la seva sort.

Relació dels comentaris d'obra amb les poesies d'obra

2008-06-05T07:59:00.000-07:00

Anna Motero."l'espai d'una llengua abolida". L'escripor del mes. Institució de les Lletres catalanes, gener de 1995.

Maria Mercè Marçal,explora espais q són explusibament femenins o bé universals, son resseguits per una veu femenina. La poesia de Maria Mercè Marçal, tot convocant els indicis de una llengua adolida, traça l'espai personal.

Cònsul, Isidor. "maria-Mercè Marçal, la dona tranquil·la". Homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empuries,1998.

Cònsul, Isidor comenta totes les parts de Maria mercè Marçal, el seu cicle poetic, comença per cau de llunes a Sal oberta .
Hi ha una tensió triangular on es desplega en tres direccions, la celebració del festí eròtic i amorós, el compromís polític i la condició de la dona.
La segona tramesa de Bruixa de dol, identifica una evolució que a guanyat intensitat lírica i una poesia que continua movent-se entre les tensions oposades de festa i lluita, de goig i d'ombra.
Es tornen a escollir tres camins : el banquet amoros, experiencies amoroses, i solitud i tristesa.

Broch,Àlex. "Maria Mercè Marçal o els camins de llibertat".Dins del llibre -CD: Marçal,Maria Mercè. El meu amor sense casa. Barcelona,Proa,2003.

Alex diu en aquest comentari que Maria Mercè Marçal no vabuscar la diferencia ni l'excecionalitat, sinó va voler construir la seva personalitat a partir de escollir i de viure la plenitud que sentia.
En l'aspecte formal, la seva tradició popular era culta.
Una experiencia que pasa per diferents eixos es la gestació, de la materinitat i de l'amor lèsbic.
LLabors no renova cap tradició sinó més aviat crea una de nova.

LLuís Busquet i Grabulosa, "Bruixa i Fada el 1980". Correo catalán, febrer de 1980. Inclosa en el llibre plomes Catalanes Contemporànies del mateix autor, edicions El Mall,1980.

A cau de llunes no ha pretes res més que afirmar un camí que allà esbossava,ara amb més força, i amb pas me segur.
Esmentaria la veu com a dona, en el sentit individual u col·lectiu de la paraula.
A nivell formal subrallaria que ha gosat enfrontar-se amb el sonet i que persisteix amb la canço i altres formes diverses.

Antologia de les poesies de Bruixa de dol

2008-06-05T07:56:00.000-07:00

DIVISA

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.

Foc de pales
II

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.

V
BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Tombant

Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta
Anònim

I

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.

III

Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.

M'he emborratxat de solitud.

IV

La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.

No talleu els arbres del canal!

VI

De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.

IX

Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...

X

Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.

El vent de març juga a matar
i me la torna.

El meu cor l'entoma.

XII

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Foguera joana

*
Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dóna’m la llengua, amor. Dóna’m la sal.
I dóna’m també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.

*
Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.

Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.

*
Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.

*
Si algú em deia que la teva espasa
no enduraria tres guerres,
-ni tan sols tres batalles seguides!-
li reconeixeria el fet
sense gens de recança.

Però si algú gosés dir
que hi ha joguina més dolça
sobre la terra,
que li caiguin de cop totes les dents
per mentider!

*
Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre.

Bruixa de dol

I
ZODÍAC

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.

III

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.

IV
INTERLUDI ROMÀNTIC

Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls, com la dama d'abans.
Però sense saber-ho i sense mans
et faig senyals amb el gest oportú.

Tanco el ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,

i de sobte s'estimben, de tant vent
que fan, pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuig de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament

i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten en processó.

VII

El mag m'espera a frec de l'envelat
i jo arribo amb la bruixa del casal
on visc amb mi, i amb l'ombra del meu mal.
A voltes sense mi, i amb l'ull fadat.

La solitud l'he duta de bracet
i la passejo per aquests paratges.
Metgia em duu la nit, com un secret:
farina d'alba en amargants beuratges.

¿Quin vell molí moldrà l'hora del dia
en què he trobat suport per al meu braç?
La pastaré amb llevat de melangia.
Però sabré encetar, deserta, un pas

de ball amb mi, i el mag per companyia,
com una barca sola a la badia.

XI

En bosc amarg cavalca un vent salvatge.
¿Quin rou talla les ungles del cavall
i retorna les herbes de l’estrall?
No hi ha destrals que esbranquin el paisatge.

Sense penons i franques de guiatge
les hores donen esperons al gall
i destrien la lluna del mirall
quan ve la nit i se’ns endú d’ostatge.

Barques d’amor incendien la platja
i obren camí, sense ombra d’escandall.
Lluny de tot seny, i a frec de l’estimball,

clavo la xarxa en la carn de l’onatge
per prendre els ulls al mar, en el redall,
i heure-li el cor en el mateix viatge.

XII

Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.

XIII

Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.

Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari

el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.

Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.

Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Els núvols duien confetti a les butxaques

*
(Vaig desar a l'armari
aquell núvol més a menut,
el que duia confetti a les butxaques,
Però, ai!... les arnes no dormen.)

I

A l'Anna Costa

Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.
Ai, estrella marinera,
ai, adéu,
estrella de la mar.

La mar guarda un cor d’estrella
a l’avenc del teu mirar
Anna, Anna,
marinera
traginera de la mar.

L’arc del silenci tibat,
i, per sageta, l’estrella.
Ai, adéu,
marinera
Anna de la mar.

Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.

II
CANÇÓ DE SALTAR A CORDA

La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.

A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.

Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.

Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.

III

A Magda Marçal

Magdalena,
lluna plena,
qui t'ha fet
lo mal del peu?

Corre, lluna,
que t'empaita
la guineu!

Magdalena,
lluna plena,
on has perdut
lo didal?
ai, quan brodis
boires baixes
amb l'agulla
et faràs sang!

Magdalena,
lluna plena,
vora mar
perds los esclops,
quan t'afues
matinera
amb l'onada
a retaló.

Magdalena,
lluna plena,
tens l'escombra
al cpa del llit,
per fugir-hi
en la ventada
sota l'ombra
de la nit.

Magdalena,
lluna plena,
cabellera
fins al peu.

Corre, lluna,
que t'atrapa
la guineu!

Magdalena,
lluna plena,
duus estels
al davantal
i els escampes
fora vila
lluny de casa
i de l'hostal.

Magdalena,
lluna plena,
no perdis
lo mocador:
fes adéu
a la masia.

Corre, lluna,
amb l'onada
a retaló!

IV
VELLES CORRANDES PER A LA PEPA

A Pepa Llopis

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com la neu de la muntanya
o la flor del cirerer.
Com l’espiga del terrer
que amb el sol fa la clucaina.
No hi hauria cisteller
que tan clara fes la palma,
veïna del meu carrer!

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
que s’hi posa la rosada
que canta el gall matiner.
Rosa vera del roser
al redol de cada galta,
porugues, troben recer
cuques de llum sense casa,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer.
Sense fanal ni alimara
faríeu llum al coster.
I si una ombra de nit ve
i en els vostres ulls s’hostatja,
la lluna farà el seu ple
al tombant de cada galta,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com una casa enramada
amb brancades de llorer.
Amb brancades de llorer,
poliol fresc a l’entrada,
espígol sec al graner,
flor de saüc i herba sana,
veïna del meu carrer.

Quina cara feu més clara,
amiga del meu coster,ç
com la vela del veler
entre la pluja i l’onada.
Com la claror que s’amaga
en el vi bo del cellerç
i en vell cor del carrer
de Gènova on feu estada.
Veïna del meu carrer,
ai, quina cara més clara!

VI

A Fina Llorca

Jo conec una fada que es diu Fina
-flor de taronger,
que camina de puntetes
-ai, la flor de tarongina.
Viu amb un ós de pelussa i una nina
-flor de taronger,
i una palma a la finestra
-ai, la flor de tarongina.
L'acompanya el cargol i la caragolina
-flor de taronger,
de lluny l'aneguet lleig
-ai, la flor de tarongina.
Penja els estels al cel de la cortina
-flor de taronger,
jardins a les parets
-ai, la flor de tarongina.
Duu papallones en una paperina
-flor de taronger,
i n'escampa pels carrers
-ai, la flor de tarongina.
Si menja safanòria i sal marina
-flor de taronger,
flaons, cócs de maçana
-ai, la flor de tarongina.
Conjura el moraduix, també la clavellina
-flor de taronger,
el romaní i la menta
-ai, la flor de tarongina.
Que algú li canti amb so de mandolina
-flor de taronger,
corrandes enllunades
-ai, la flor de tarongina
Un barrufet li pren la mantellina
-flor de taronger,
i li barrufa al voltanty
-ai, la flor de tarongina
Mes ella té una vareta que domina
-flor de taronger,
la calma i la tempesa
-ai, la flor de tarongina
Quan us clavi l'esguard i us digui: Vine!
-flor de taronger,
fugiu, que us fadarà
(com m'ha fadat a mi).
-ai, la flor de tarongina
Jo conec una fada que es diu Fina.

VIII
CANÇO DE FER CAMÍ

Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Sense llops ni destrals

IV
CEL NEGRE

Per a l'Assumpta

L'esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.

Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.

I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut

que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.

TRÍPTIC PER A UNA QUIMERA

Per a Ina, d'un any estant

2

Ralet, ralet... Paraules petitones.
Zapz? La Maiameixè t’eztima finz al cel!
Besar-te els ulls és fer volar un estel
en un bosc sense llops ni destrals. Te n’adones?

Cuca de fanalet, al ràfec de l’orella
hi he arribat amb l’amor humit de serení.
Penyora aquest joc, duré, demà al matí,
braçalets de petons a cada manuquella.

Cerquem tresors menuts, amagats endebades.
I què, si ens hi perdíem per set anys teraranys!
Per obrir la magrana tancada sense panys
ens hem calçat als dits els peücs de les fades.

I hem alçat, a l’esqueix de l’hora violeta,
una festa d’olors amb la trena desfeta.

Vuit de març

*
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Característiques de Bruixa de dol

2008-06-05T07:45:00.000-07:00

Integra la veu femenina al mon de la cultura el que l’empeny.

La poesia de Maria Mercè Marçal, explora espais com la ( maternitat) o universals com (l’amor i la solitud).

La poesia evoca a uns indicis de llengua abolida, traça l’espai personal on el mots lliuren la batalla per redreçar-la.

Segons la mateixa autora a bruixa de dol prossegueix un intent de trobar una veu pròpia amb la tradició literària catalana alhora. I amb l’experiència quotidiana sense veu de les fades i les bruixes.

A nivell formal destaquem:

De primer lloc les poesies amb les mètriques i estrofes que es poden considerar mes fàcils, mes populars.

Desprès hi ha un segon lloc que son els sonets, que es un altre objectiu aconseguit per la autora.

La primera part del llibre comença amb la Divisa i té Foc de Pales amb cinc posicions, Tombant amb dotze, Foguera Joana amb nou i Bruixa de dol amb tretze.

La major part de les poesies els versos son d’art menor i amb una rima assonant .

Menys els tretze sonets de bruixa de dol que son de construcció clàssica acabats en decasíl•labs.

Característiques principals de la seva obra.

2008-06-05T07:12:00.000-07:00

Aquest llibre es de una poeta molt jove de 25 anys. Va estudiar filologia clàssica i desprès va ser escriptora i professora.

Es compromesa a la seva classe social baixa. Ella dona la rebel·lió com a resposta, es va casar. Quan tenia els 19 anys va començar a escriure,publicar obres,va traduir i va reivindicar la igualtat entre homes i dones.

Algunes composicions que trobem aboquen un somni.

Ella rebutja el que lluita amb el destí. Te doble discurs el feminisme i en contra amb les dones que estan sotmeses al home.

Temes que va repetint son la solitud y el amor.

Estava interessada a l’astrologia , esmenta el horòscop de l’escorpí i el drac que designen el seu horòscop xines.

Ella mostrava el seus sentiments a la poesia.

Perfil que ens dóna l'entrevista

2008-06-05T06:49:00.000-07:00

Qui sóc i per què escric

No puc pas resseguir a la menuda els anys que separen aquella antiga xiqueta de la dona que intenta respondre a la doble pregunta: "qui sóc, per què escric". Esquemàticament, algunes fites apareixen a la nota biogràfica del final d'aquesta publicació. D'un sol cop d'ull, em sedueix de veure, en el mirall dels meus versos, dels meus llibres, una serp i les seves mudes de pell: mudes que parlen i alhora resten mudes. La serp potser és com aquella que la meva mare em deia que hi havia dalt d'un sostremort: la seva intenció era d'evitar que m'hi enfilés per una escala de mà massa insegura. Jo pujava sigil·losament, fins que dos o tres travessers abans d'arribar al capdamunt, la veia, veia la serp com es despertava i, de l'esglai, arrencava a córrer fins a baix de tot. Per tornar-hi, un i altre cop, sense esmena. Temptació o repte, transgressió i mancança: l'escriptura. El sostremort de la serp era a la casa on vam anar a viure en deixar la masia, llavors del primer trasllat. Potser la primera metàfora.

______________________________________________________________________________________________

Es una auto reflexió encara que parla de manera metafòrica. Una de les característiques de aquesta entrevista es que parla de la serp que te dos capes cim ella plasma a la seva literatura.

Com per exemple els canvis de interessos que te, les temàtiques...

Ella observa això als versos i al seu llibre.

Utilitza recursos per influir als nens.

S’imagina a la serp encara que realment no existeix,aquell joc per una banda es s’ometia al perill però també a la por.

La conclusió de la escriptura per a ella la denotació i el repte d’escriure be, fent coses que de vegades altres persones pensen que son incorrectes.

Acaba arrodonint amb el que ella sent quan escriu y la historia de la serp que li va explicar la seva mare.

Obres literaries de Maria Mercè Marçal

2008-06-03T06:31:00.000-07:00

Les obres de Maria Mercè Marçal en la literatura catalana van ser:

Cau de llunes (1977) la segona edició es va fer al 1978.
Bruixa de dol (1977-1979).
Tera de mai
Sal oberta
La germana,l'estrangera (1981,1984)
Desglaç (1981al1984)
LLengua adolida (1973 al 1988)

Que totes eren poesies.

La novel·la que va escriure va ser:

La passió segons Renée Vivien

La narrativa breu va ser:

Viratges, reminiscències.
Jocs de màsqueres

Infantil i juvenil:

La disputa de Fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada.

Cançó de saltar a la corda

La màgia de les paraules

Biografia Maria-Mercè Marçal

2008-05-21T02:43:00.000-07:00

Maria-Mercè Marçal neix el 13 de novembre de 1952, a Barcelona.Fins als deu anys passa la seva infantesa a Ivars d'urgell(pla d'Urgell) on ella es considera sempre originaria. La seva vida era dedicada a la vida de pagès.El seu pare, que inicia uns estudis universitaris la portara a la cultura.

Estudia el batxillerat a l'institud de lleida, després d'haber obtingut una beca. De petita comença a escriure poemes, en castellà, ja que la seva formació a causa de la dictadura havia estat aquesta llengua.

Pero influida per el moviment de la Nova Canço Comença a escriure els seus primers versos en català.

El 1969:

Es trasllada a Barcelona per ingressar a la universitat.
Es llicencia en filologia Clàssica.

Del 1969 al 1971:

Viu en un col·legi major, el de Santa Eulàlia de les Teresianes.
Passa una etapa qualificada per ella matreixa com a "mística" on pren contacte amb el poeta Ramon Pinyol Balash.
Abans de acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a San Boi de Llobregat.

Durant la decada dels setanta:

participa amb Ramon Pinyol Balasch, entre altres, en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que neix amb la voluntat de publicar sobretot poesia i per on passen escriptors aleshores joves com Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala, i editors com Àlex Susanna i Miquel Alzueta.

El 1976:

Guanya el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes.

Primers passos en el món literari i tambe en la seva formació del món polític.

El 1979:

Forma part de les llistes del PSAN en les eleccions per la circumscripció de Lleida.
Publica el segon poemari, bruixa de dol.
el seu nom es comença a fer popular( no només per la seva obra poètica també com a dinamitzadora de grups feministes.)
Col·labora en publicacions com Reduccions, Dones en lluita i Escrivint a les parets.
Tambe participa en un muntatge La sala de nines, de Mercè Rodoreda, a càrrec del grup de Teatre Bruixes de Dol, nom inspirat en el seu poemari.

Alguns cantautors del moment s'interessen per la seva obra i en musiquen alguns poemes. És el cas de Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll i Gisela Bellsolà.

Els anys vuitanta:

Naixement de la seva filla Heura.
Experiencia personal que reflecteix en els seus poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l'estrangera (1985).

D'aquest període, també és Terra de Mai, en el qual l'autora parla de l'homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana.

Els últims treballs com a poeta arriben amb el recopilatori Llengua abolida, on inclou el poemari Desglaç, en el qual intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare.

També és important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Yourcenar, Leonor Fini i, en col·laboració amb Monika Zgustová, les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. També conrea esporàdicament l'assaig literari en articles i conferències.

Fa una incursió en el camp de la narrativa infantil.

En 1992:

Impulssa la creació del Comité de dones escriptores dis del centre català del PEN.

El 5 de juliol de 1998:

Mor a Barcelona a causa d'un cancer,als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora.

El 28 de novembre de 1998:

La població d'Ivars d'Urguell (Pla d'urgell) inagura una escultura en record seu,obra de l'artista Xavier Mercè.

Obres de Montserrat Roig

2008-04-29T07:26:00.000-07:00

Novel·la

Ramona, adéu. Barcelona: Edicions 62, 1972.

El temps de les cireres. Barcelona: Edicions 62, 1976.

L'hora violeta. Barcelona: Edicions 62, 1980.

L'òpera quotidiana. Barcelona: Planeta, 1982.

La veu melodiosa. Barcelona: Edicions 62, 1987.

Narrativa breu

Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen. Barcelona: Selecta, 1971. (Edicions 62, 1978)

El cant de la joventut. Barcelona: Edicions 62, 1989.

De finestres, balcons i galeries, dins Barceldones. Barcelona: L’Eixample, 1989, p. 159-187.

Teatre

Reivindicació de la senyora Clito Mestres [seguit de El mateix paisatge]. Barcelona: Edicions 62, 1992. [estrena al Teatre Romea, 10 de juny de 1991]

Crítica literària o assaig

Els catalans als camps nazis. Barcelona: Edicions 62, 1977.

L'agulla daurada. Barcelona: Edicions 62, 1985.

Barcelona a vol d'ocell [amb fotografies de Xavier Miserachs]. Barcelona: Edicions 62, 1987.

L'autèntica història de Catalunya [amb dibuixos de Cesc]. Barcelona: Edicions 62, 1990.

Digues que m'estimes encara que sigui mentida: sobre el plaer solitari d’escrirue i el vici compartit de llegir. Barcelona: Edicions 62, 1991

Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 [recull d'articles pòstum]. Barcelona: Edicions 62, 1992.

La lluita contra l'oblit: escrits sobre la deportació. Barcelona: Amical de Mauthausen i Altres Camps de Concentració Nazis, 2001.

Traduccions realitzades per l'autor/a

De l'anglès

Del rus

Obres traduïdes

A l'alemany

A l'anglès

Al castellà

Al francès

A l'hongarès

A l'italià

Al neerlandès

Al portuguès

Al xinès

Guions

Tot art [programa]. Televisió: TVE Catalunya.

El mateix paisatge [programa]. Televisió: DCO i TV3.

Personatges [programa]. Televisió: TVE Catalunya, 1977.

Clar i català [programa]. Televisió: TVE Catalunya, 1981.

Dalí [llargmetratge]. Cinema: Montornes Films, 1990. [Amb Enric Gomà Ribes, Antoni Ribas Piera, Miquel Sanz.]

Altres

Personatges. Barcelona: Pòrtic, 1971, 2 vol.

Retrats paral·lels [recull d'entrevistes]. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1975-1978, 3 vol.

Rafael Vidiella, l'aventura de la revolució. Barcelona: Laia, 1976.

Josep Andreu i Abelló: la pràctica de l'idealisme [entrevista]. Barcelona: Socialistes de Catalunya, 1977.

Diàlegs a Barcelona: Isabel Clara Simó / Montserrat Roig. Barcelona: Laia; Ajuntament de Barcelona, 1985.

Montserrat Roig: 100 pagines triades per mi [antologia]. Barcelona: La Campana, 1988.

Pau Vila: he viscut! Biografia oral [converses amb Bru Rovira i Montserrat Roig]. Barcelona: La Campana, 1989.

Xavier Carbonell. Barcelona: Edicions Catalanes, 1990.

Retrats i personatges. Barcelona: Barcanova, 1991.

Antologies de contes

Audiovisuals

Obres en castellà

Introduccions i pròlegs

Alguns articles i entrevistes

Estudis sobre l'autor/autora

Llibres

Articles

Audiovisuals

Biografia de Vicent Andres Estelles

2008-04-29T06:40:00.000-07:00

Vicent Andrés i Estellés:

(Burjassot, Horta 1924 - València 1993) Poeta. De família humil, fou aprenent de forner i d'orfebre, i mecanògraf. Becat, estudià, a l'Escola Oficial de Periodisme. Des del 1949 treballà al diari "Las Provincias" de València, i en fou redactor en cap.

Poeta extraordinàriament prolífic i d'edició marcadament dispersa, corregia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix anomenava "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d'un continuat procés de reelaboració.

Altres sèries en què aplegà alguns desl seus llibres són Cançoner i un vastíssim Mural del País Valencià, del qual publicà fragments a partir del 1978. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren:

Ciutat a cau d'orella (1953)
la nit (1956)
volum suscitat per la mort d'una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957

L'amant de tota la vida (1966).

Al començament dels anys setanta, l'aparició de:

Lletres de canvi (1970)
Primera audició (1971)
L'inventari clement (1971)
premi Ausiàs Marc 1966
La clau que obrí tots els panys (1971)
premi Diputació de València 1958

s'iniciaren el seu reconeixement i la seva popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l'edició de l'anomenada obra completa:

—Recomane tenebres (1972)
premi Crítica Serra d'Or, Les pedres de l'àmfora (1974)
Lletra d'Or i premi Crítica Serra d'Or, Manual de conformitats (1977)
Balanç de Mar (1978)
premi Crítica Serra d'Or, Cant temporal (1980)
Les homilies d'Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983)
Vaixell de vidre (1984)
La lluna de colors (1986)
Sonata d'Isabel (1990) que recull, segons el criteri de l'autor, part de la seva obra, ja publicada o, sobretot, inèdita.

La seva expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel·les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics:

de l'Oratori del nostre temps (1978)
guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums:
Tractat de les maduixes (1985)
Quadern de Bonaire (1985)
La parra boja (1988).

Ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978):

la Creu de Sant Jordi (1982)
el Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990)
la medalla d'Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum.

Des del 1973 es convoca, dins la Nit desl octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. La seva obra poètica continuà amb el llibre Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) i ha estat enregistrada en disc per C.Fonoll, P.Muñoz, M.del Mar Bonet, S.Arisa, J.Mira i L.Miquel.

El 1993 rebé, a títol pòstum, la Medalla d'Or de belles arts del ministeri de cultura.
L'editorial 3 i 4 publica el desè volum de l'obra poètica completa de Vicent Andrés i Estellés titulat Sonata d'Isabel.
Edicions de la Guerra publica el llibre de Vicent Andrés Estellés titulat Estat d'excepció.

L'editorial Barcanova publica el llibre de Vicent Andrés i Estellés titulat Antologia poètica , a cura de Glòria Mas.
Edicions 62 publica un nou recull de poemes de Vicent Andrés i Estellés titulat Mare de terra.

Vicent Andrés i Estellés rep la Medalla d'Or de les Belles Arts a títol pòstum, que concedeix el Ministeri de Cultura.

Treball de Ramona, adéu.

2008-04-21T12:58:00.000-07:00

Poposta 1: Tema i argument.

1.Podria ser que els escriptors/escriptores no suportem la felicitat -i encara menys la dels altres- perquè aquesta es matèria difícilment transformable en literatura?considerem tot sovint temes com”grans temes” en literatura.-ai,la jerarquia- la dissort la mort o el pas del temps, m’entres que la felicitat, fugaç, però no menys lluminosa, la deixem per al fulletons i els telefilms?

Jo crec que si perquè els grans escriptors escriuen un tema en el qual ells es senten identificats, ja que l’han viscut o s’imaginen que es així, ja sigui per el entorn en el qual s’ha desenvolupat o la societat,la política etc.

Proposta 2.Personatges.

1.En la guia d’estudi hem fet referència sobretot als personatges femenins. Els masculins: Francisco Ventura, Victor Amat, Ignasi Costa, Joan Claret, Jordi Soteres...Tot i que secundaris, son imprescindibles en la construcció de Ramona, Adéu. Feu-ne un anàlisi(funció que tenen en l’obra,caracterització, etc.)

Francisco Ventura:home ensopit i desapassionat.

Victor Amat: Mante una relació amb la Mundeta Jover que acabarà en fracàs.

Joan Claret: Marit de la Mundeta Ventura, s’exilia al exercit hi va morir en un bombardeig al coliseu. Home inflexible, distant i impenetrable.

Ignasi Costa: Amant de La mundeta Ventura en el qual s’acabarà suïcidant.

Jordi Soteres: Surt amb la Mundeta Claret,es una relació per la qual ells no son feliços.

2.De Vegades per caracteritzar un personatge literari,aquest es contraposa en un altre. Es el que fa Montserrat Roig amb Mundeta Ventura y Kati. De tota manera, en llegir Ramona, adéu,Rebem abans una valoració positiva que no pas negativa de la Kati. Compareu els fragments següents amb les opinions que es desprenen de les pagines inicials.

La Mundeta Ventura comença parlant de la Kati com un exemplar en el qual a gent vol ser com ella i acaba explicant com la veuen els demes de que era soltera i vivia sola,els seus amics eren estrangers,els predilectes eren el francesos,li divertia criticar a la gent, tothom parlava malament de la kati però l’invitaven al berenar y tothom parlava de ella.

3.La literatura ens ha deixat grans imatges femenines. Tres d’aquestes dones –protagonistes de novel·les escrites del segle XIX: l’Emma de Madame Bovary De Gustave Flaubert, la Pilar de Pilar prim de Narcís Oller i l’Ana Ozores de la Regenta De lopoldo Alas “Clarin” son citades a Ramona, adéu, Per Jordi Soteres.

Busqueu informació sobre aquest personatges i compareu-los amb les Mundetes De Montserrat Roig. Anoteu les similituds i les diferencies que trobeu.

L’emma: Es una camperola de la localitat rural de França. Es casa amb amb un metge Charles Bobary. Fruit De aquesta relació neix una filla, Bertha. Al poc temps es cansa del seu matrimoni i comença dos relaciona adulteres que la portaran a la desgracia. Emma S’acabarà suïcidant , el seu marit es morirà al poc temps per la qual cosa la filla quedarà òrfena i acabarà treballant en una fabrica.

S’assembla en les Mundetes perquè mantenen relacions amb altres persones i es diferencien en que elles no acabaran suïcidant-se.

Ana Ozores: Ana Ozores es casa amb Victor Quintanar per diners .Ella es infeliç.

Es diferencia en que la Mundeta Claret no se casa amb en Jordi Soteres per diners i es s’assembla en que en els dos matrimonis tots dos son infeliços.

4. A partir del segle XX, les heroïnes no es troben solament als llibres; el cinema també ofereix força imatge en que emmirallar-se. Es el que li passa a la Mundeta Ventura. A diferencia de la seva mare, el seu referent ja no es Madame Vobary sinó l’actriu sueca Greta Garbó, uns del primers mites anomenat Sete art, prototipus de “dona fatal”, misteriosa i enigmàtica.

Llegiu el fragment (pp-195-196) en que la Mundeta es compara amb la protagonista la reina Cristina de Suècia i comenteu-lo.

La Mundeta es compara amb la Cristina ja que la veu intel·ligent,Valenta,audaç, única...Un tipus el qual tothom a aquella època volia arribar a ser. Però això nomes ho veu a las pel·lícules perquè sap que això a la seva vida no arribarà mai.

Proposta 3.Espai

2.Les tres dones protagonistes veuen Barcelona de forma diferent. Compareu la visió que tenen de la Ciutat a partir dels fragments que hem seleccionat.

La Mundeta Jover encara que li agrada com es Barcelona diu que no la veu de la mateixa forma que abans Ja que ha envegit molt i que la haurien de fer mes gran.

La Mundeta Ventura pensava que Barcelona Era una ciutat molt gran y que per ella era una promesa. En canvi per la Mundeta Claret no li agradava gens ja que tot per ella era cruel, en ruïnes ja que la ciutat havia canviat.

Proposta 4.Temps

3.Amb les dades que ens ofereix la Mundeta Ventura i amb d’informació que hàgiu pogut aconseguir sobre el bombardeig del coliseu, escriviu una noticia explicant el que va passar aquell dia. No oblideu que el text que redacteu a de donar resposta al interrogants: que, qui, quan, on, per que,com.

Entre els anys 1936 i 1939 els bombardejos franquistes van acabar amb la vida d'almenys 4.736 persones.
Barcelona es va convertir, malauradament, en un experiment pioner, que després es posaria en pràctica a Europa i al món, perquè sobre ella i la seva població es va assajar per primer cop la innovadora tècnica del bombardeig per saturació (bombardejos massius a intervals de tres hores) sobre una ciutat de la rereguarda.
Els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 van ser els més cruents, sobretot per a la ciutat de Barcelona, on hi van morir gairebé set-centes persones sota les bombes dels avions de l’Abessones Legionària italiana, que es van posar al servei de Franco.
En aquelles circumstàncies l'únic que podia fer la població civil, el veritable objectiu d'aquests atacs indiscriminats, era construir refugis. A Barcelona molts ho van fer al subsòl, dins la xarxa del metro.
Enguany es commemora els setanta anys d'aquests fets amb un programa d'actes i iniciatives, entre les quals destaca la creació d'un espai a Internet on s'han registrat els noms de les víctimes que s'han pogut determinar, el lloc on van morir, la data i l'edat que tenien i algunes dades sobre les seves circumstàncies personals.

En podrien sortir molts més de cinc mil. I és que entre el 13 de febrer de 1937 i el 24 de gener de 1939 tan sols a Barcelona hi van haver 385 atacs d'avions italians, alemanys i franquistes.
"El que va viure Barcelona era només el preludi del que viuria Europa i el món. La ciutat es va convertir en un laboratori d'assaig dels bombardejos per saturació, una tècnica que tenia com a objectiu la població civil", ha explicat Xavier Doménech, professor d'història moderna i contemporània de la UAB.

Proposta 5.Estructura.

3.La malatia de Franciscoo Ventura aixi com la coneixença D’Ignasi Costa i Mundeta Ventura son narrades desde diverses perspectives. Quines diferencies hi veieu? Que creieu que aporten a la novela aquestes repeticions?

Las diferencies son que al llarg de la historia la infermetat es va desenvolupant i les repeticions son perquè al lector se’n recordi de que aquell personatge sorgeix aquesta malaltia llavor sap on desencadenarà aquesta historia.

Proposta 6. Narrador i punt de vista.

1.Compareu el monòleg de Mundeta Ventura amb el que reproduïm a continuació pertanyent a l’obra funny (1929) de Carles Soldevila. Anoteu les similitud i les diferencies que observeu.

Es diferencia que en aquest text sempre acabarà feliç mentre que en el Discurs de la Mundeta faci el que faci no aconseguirà arriba a tenir aquella felicitat que vol aconseguir. I s’assembla en que es fixa en cada detall i en cada moviment que realitza aquella persona.

2.Traduiu el poema i busqueu informació sobre el moviment de la Nova Cançó.

Los ojos de Elsa

Inclinando a tus ojos los míos sitibundos
en su fondo vi todos los soles reflejados,
y el salto hacia la muerte de los desesperados,
como el de mis recuerdos a tus ojos profundos.

Vuelve al azul la bruma del viento perseguida;
-más diáfanos tus ojos abiertos bajo el llanto;
ni aún tras de la lluvia los cielos fulgen tanto;
el vaso azul no es tan azul como en la herida.

Al Mayo de las voces basta con un salterio
para todos los ayes y todas las canciones;
guarda un trozo de cielo luceros por millones,
donde faltan tus ojos con su doble misterio.

¿Escondes tus relámpagos en medio del espliego
donde el insecto vive su voluptuoso instante?
Preso estoy en el lazo de la estrella filante,
como ahogado marino bajo estival sosiego.

Yo extraje ese metal sutil de su pechblenda;
yo calciné mis dedos en su fuego prohibido;
paraíso mil veces recobrado y perdido,
tus ojos mi Golconda, mi dorada leyenda.

Y sucedió que el mundo bajo la tarde excelsa
rompiose en arrecifes de pérfidos fanales,
en tanto yo veía desde los litorales
sobre lívidas ondas brillar los ojos de Elsa.

Nova Cançó: és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.

Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.

El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d’ara aglutinà autors i cantants, i després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.

El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d’èxits d'altres autors, etc.

Proposta 7.Simbologia.

1.Poseu-vos en el paper d’un escriptor o d’una escriptora. Imagineu quina podria ser la funcionalitat d’una rosa groga un collaret de perles, un colom mort, un rellotge de paret aturat i un llibre del qual s’ha arrencat una pagina de la vostra hipotètica primera novel·la.

Rosa groga:Arriba la primavera, època en la qual la gent regala una rosa a la seva parella.

Collaret de Perles: Un Collar bastant car,a aquella època nomes s’ho podia permetre la gent de diners. Per tant representava diners.

Colom mort: animal el qual a mort i representa que tindràs mala sort.

Rellotge de paret aturat: Representa que per aquella persona no avança el temps.

S’ha trencat una pagina de la primera novel·la: No saps continuar el fil a aquella historia.

8.Llengua i estil

Busqueu mes informació sobre l’ús del català en aquest període i relaciona-la amb episodis concrets de la novel·la.

En general, a la primera meitat de segle, existí una continuïtat pràcticament total amb l'anterior. Persistí la mentalitat diglòssia, fruit del procés creixent d’assimilació lingüística. Així, les apologies continuaren essent la plataforma ideal per a queixar-se de l'estat lamentable del català, alhora que d'altres obres pretenien, tractant aspectes de l'idioma, facilitar l'aprenentatge de la llengua important: el castellà. Només en una ocasió el català fou considerat llengua cooficial, l'any 1810, sota l'ocupació francesa, quan per raons polítiques, durant uns cinc mesos (del 22 de març al 12 d'agost) el "Diario de Barcelona" s'edità en francès i en català. Les tropes franceses, però, romangueren a Catalunya fins al 1814.

L'oligarquia borbònica, abans i després de la Guerra del Francès, continuarà aplicant, en col·laboració amb l'Església, lleis repressives amb la finalitat de fer desaprèixer la llengua del país. Així, el 1805, en la Novísima Recopilación de las Leyes de España es prohibí el teatre en català. Les seus de les diòcesis catalanes estaven en mans foranes. El 1828, com a mostra d'aquest tipus d'actuacions, el bisbe Castaño, de Girona, decretà que tots els documents eclesiàstics havien de redcatar-se en castellà. La llei Moyano d'Instrucció Pública de 1857, decretava, novament, la prohibició d'usar el català a les escoles. Seguí la Llei del Notariat (1862), que prohibia fer les escriptures en català; la Real Orden de 1867, prohibint novament el teatre en català. Finalment, en el mateix sentit, es decreta la Llei del Registre Civil (1870) i la Llei d'Enjudiciament Civil (1881).

Malgrat que el 1804, sota la direcció de Francesc Santponç, s'havia instal·lat la primera màquina de vapor al Principat, no fou fins el 1832 quan es crearen les primeres fàbriques amb màquines de vapor, i quan aparegué així a Catalunya una estructura social del tot distinta a l'agrària de la resta de l'Estat espanyol.

Les guerres carlines (1833-1840, 1846-1849 i 1872-1876) representaren l'enfrontament entre la nova classe burgesa d'ideologia liberal i els sector reaccionaris de l'Antic Règim. Des del 1843 fins a la Revolució de 1868, llevat del períocde 1854-1856 (Bienni Progressista) els mdoerats controlen la política espanyola. És en aquesta època quan es produeix la divisió de Catalunya en quatre províncies i l'eliminació del català.

Si bé la Constitució liberal de Cadis (1812) inicià la davallada de l'Antic Règim, al nova classe social adoptà mimèticament els usos lingüístics i culturals de l'arisòcràcia i continuà admetent, a mans besades, la castellanització cada vegada més institucionalitzada. Cap als anys, però, alguns sectors sorgits del si d'aquesta classe s'amararen dels nous ideals romàntics i reivindicaren l'ús literari de la llengua. Amb vacil·lacions més o menys evidents, anaren posant les bases del moviment politicocultural que amb el temps adoptaria el nom de Renaixença. Se sol prendre el 1833, any de la publicació de l'oda "La Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau, com a punt de partida de l'activitat pública dels renaixentistes. I el 1877, quan Verdaguer i Guimerà triomfaren als Jocs Florals, com l'any de màxima eclosió. En un principi la reivindicació lingüística es restringuí a l'àmbit estrictament literari. Calgué esperar al darrer terç del segle XIX perquè els intel·lectuals superessin l'etapa inicial defensiva i assumissin a llengua en tot el seu ampli ventall de possibilitats culturals; aquest procés fou paral·lel a la creixent ascensió del catalanisme polític. Els renaixentistes basaren l'ideari en el binomi pàtria i llengua, en una identificació que podia comportar la normalitat cultural. Per això, bàsicament, fixaren la seva actuació en els punts següents:

- Reconstruir la història de l'Edat Mitjana, època de màxima esplendor nacional.

- Descobrir i divulgar els clàssics nacionals.

- Recollir totes les llegendes i la poesia popular de tradició oral.

- Codificar la llengua en una normativització que depurés el lèxic i l'ortografia.

- Crear una literatura en tots els seus gèneres.

- Potenciar les institucions que ja existien (Reial Acadèmia de Bones Lletres) i crear-ne de noves (Jocs Florals).

Pel setembre de 1868, l'aixecament militar iniciat a Cadis aconsegueix de derrotar les tropes isabelines i de destronar la reina. A tot Catalunya es formen juntes revolucionàries de caràcter republicà. S'implanta el sufragi universal, el dret d'associació obrera i la llibertat de cultes. El federalisme esdevé el corrent hegemònic a Catalunya en el si de l'obrerisme. Cap a finals de segle, malgrat tots els esforços de signe contrari, el moviment de la Renaixença s'havia imposat de tal manera, que foren possibles les primeres iniciatives de reivindicació de la llengua i la pàtria catalanes. La confluència de les dues forces polítiques populars: el federalisme i el carlisme, cristal·litzaren respectivament a l'entorn de la figura de Valentí Almirall i el seu lllibre Lo Catalanisme (1886) i La tradició catalana (1892), del bisbe Josep Torras i Bages, fins a arribar amb Enric Prat de la Riba a la síntesi nacionalista de La nacionalitat catalana (1906).

El 1885, el Centre Català de Valentí Almirall, de signe republicà, propicià la presentació del Memorial de greuges al rei Alfons XII. El 1889, La Lliga de Catalunya, entitat petitburgesa, aprofitant que la regent Maria Cristina d'Habsburg presidí els Jocs Florals, li féu una petició d'oficialitat del català. I, finalment, el 1892, la Unió Catalanista presentà un projecte d'autonomia, conegut amb el nom de Bases de Manresa. El 1898 la pèrdua de les colònies creà una manca de credibilitat i de confiança en l'oligarquia espanyola i la burgesia catalana passà a potenciar una política regionalista. Era la primera vegada que el nacionalisme assolia una unitat d'acció i un programa polític.

-El paper de les institucions

-Els Jocs Florals

-La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona

-L'Acadèmia Catalana

2.Anoteu el significat de les frases fetes y refranys que trobeu:

Mig Mort:espantat,atemorit,impressionat,cansat,extenuat.

Feia el cor fort: Tenir coratge,sobre passar-se a les adversitats o els perills amb força de la voluntat.

No fer Gracia: Deixar-se veure o fer-se veure.

De mena: Per natura.

Fer Peça:interessar,agradar.

Ser una bleda: Ser poc espavilada,tenir poca vitalitat.

Estava mes content que un gínjol: Estar molt content.

Biografia De Montserrat Roig

2008-04-16T03:04:00.000-07:00

Montserrat Roig:
Barcelona, (1946-1991).

Narradora i periodista.
Filla de l’escriptor Tomàs Roig i Llop.
Es llicencià en Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona l'any 1966.
Fou lectora de castellà a la Universitat de Bristol. Exercí com a professora a les universitats de Glasgow i Phoenix.
Autora d’èxit i compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme,

es va donar a conèixer amb:

Molta roba i poc sabó (1971)
(Premi Víctor Català, 1970),

aquest primer recull de narracions inaugurava un cicle que va continuar amb tres novel·les:

Ramona adéu (1972).
l temps de les cireres (1977)
premi Sant Jordi, 1976
L'hora violeta (1980).

Les quatre obres, relacionades intertextualment per les protagonistes (les membres de les tres generacions de les famíles Ventura-Claret i miralpeix), literaturitzen la història de la petita burgesia de l’Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins als setanta del XX incident, sobretot en els darrers temps del franquisme.

El 1982 publica L’òpera quotidiana, protagonitzada encara, parcilament , per un Miralpeix. La novel·la La veu melodiosa (1987) i el contes d’El cant de la joventut (1989), en què bona part de la crítica va subratllar la maduresa literària assolida per l’escriptora, en constituïren les dues úniques concrecions donada la mort prematura de Roig, qua causà una forta commoció en el món de les lletres catalanes.

Col·laborà en diverses publicacions setmanals com:Destino”, “Triumfo”, i diàries, El Periódico i l’“Avui”. També escriví textos literaris per a “Lletra de canvi” o “Els Marges”, entre d’altres.

En la revista “Serra d'Or” féu llargues entrevistes que posteriorment aplegà en els volums de Retrats paral·lels.

Paral·lelament a la seva obra literària ha treballat en diversos camps, entre els quals destaquem la biografia, publicant Rafael Vidiella ,l'aventura de la revolució (1976); el document històric, l'excel·lent Els catalans als camps de concentració nazis (1977); llibres de viatges com L'agulla daurada (1975) sobre la ciutat de Lenigrad, o l'assaig, amb llibres com ¿Tiempo de mujer? (1980). D'entre la seva obra de creació destaquem Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991) i el volum de memòries Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992).

La seva obra ha estat traduïda, a part de les principals llengües europees, al búlgar, hongarès, neerlandès, hebreu, rus i suec.