Al 1880 comencen a aparèixer un conjunt d'actituds culturals noves de modernització.El nucli ideològic més representatiu és la revista L'avens (1881-1884).
El modernisme sorgeix a l'entorn del 1892 quan un conjunt de grups renovadors s'articulen al voltant d'un mateix programa.La revista L'avenç,en la seva segona etapa(1889-1893) promou totes les iniciatives innovadores.
Les exposicions de Ruiseñol i Ramon Casas a la Sala Parés de Barcelona,les festes modernistes de Sitges i els articles de Maragall al Diario de Barcelona i de Raimon Casellas a La Vanguardia donen fe a l'arribada d'un moviment que es proposa de renovar totalment la vida cultural catalana i s'infiltra en tota mena de manifestacions artístiques.
Convençuts d'haver rebut una herència cultural morta i de viure en plena decadència social i cultural,els modernistes proposen, com a terapèutica,l'impuls modernitzador , i l'obertura indiscriminada a tot el que sigui "modern".Tot això queda reflectit i plenament i teoritzat en l'article que publica Jaume Brossa a l'avenç el 2 de agost de 1892 2 "Viure de el passat".Representa el punt de partida del modernisme.
El modernisme hauria de representar:
1.Una voluntat decidida,doncs,d'arraconar la Renaixença i de superar aquell absurd que feia que els autors com Verdaguer, cronològicament contemporanis de Baudalaire, hi mantinguessin una distància abissal des d'un punt de vista estètic.
2.La voluntat d'acostar-se a la més pura actualitat europea.
3.La voluntat de posar-se al dia i d'aconseguir una cultura amb llengua pròpia però amb esperit cosmopolita.
Primera etapa de moviment (1892-1900),etapa de formació,de preparació,durant la qual els modernistes buscaran els seus models lluny de l'univers tancat i resclosit que els oferia la pròpia tradició cultural i donaran a conèixer aquelles"formes noves"que,segons ells,han de ser les representatives de "l'època nova"que ells protagonitzen.
La majoria dels models que proposen tenen un tret comú: coincideixen en el rebuig de la seva societat i plantegen el replegament en un mateix i la creació de "paradisos artificials"que suplantin la realitat.
Els modernistes se sentiran molt propers als ideals i faran seu el lema ("L'art per l'art") aquí la industrialització va arribar més tard que a Anglaterra ,i és ara que els modernistes troben el món que van trobar,en el seu moment, els prerafaelites.També pretenen imposar la seva oposició artística al art de la industrialització.Els prerafaelites havien descobert primer que la burgesia havia industrialitzat l'art i l'havia integrat al seu engranatge consumista.
Proposen de recuperar l'home individual,natural, conscient del seu passat.
Per això abandonen la ciutat,es traslladen al camp per poder dedicar-se plenament al treball artístic.
Els modernistes compartiran plenament les intencions d'aquells trenta-set poetes francesos,entre el quals hi havia Baudelaire i Rimbaud que el 1866 havien promugnat la superioritat de l'art.A partir d'aquell moment els poetes revindiquen una nova concepció de l'art i de la literatura.El que s'imposa és la recreació d'un món intuït,imaginat,suggerit evocat... Sota el nom de "simbolisme", , aquest nou postulat rebutja el positivisme i el pretès cientifisme naturalista.
Els simbolistes renuncien a presentar el món real.
Baudelaire assaja la creació de "paradisos artificials" que li permetin descobrir noves sensacions o percepcions; Verlaine descobreix la musicalitat dels mots i la força evocadora que això aporta; Rimbaud provoca una ruptura total amb el llenguatge.
Mallarmé porta tot aquest procés fins al final.
L'analogia i l'associació esdevenen il·limitades .Totes aquestes actituds estètiques repercuteixen en l'actitud social de els seus defensors, una actitud que el converteix sovint en "tipus" i un determinat comportament consistent en una barreja de melangia i tedi que Baudelaire va batejar com spleen.
S'apropien el mot de el decadentisme i acaben convertint aquest culte a la bellesa en l'unica manera possible d'entendre la vida i l'art.
El modernisme és sobretot una reacció contra el passat. Es produí una clara ruptura amb el passat,tant pel que fa a les conviccions literàries de l'escriptor com pel que fa a la seva projecció pràctica i moral.
Allò que mes predomina en el modernisme és l'heterogeneïtat. En aquest món heterogeni i contradictori es destaca, com a evidència compartida per tots aquells que en formen part, l'allunyament del naturalisme positivista i dels pressupòsits ideològics i filosòfics que l'inspiraven.
Amb el modernisme,a més ens trobem davant d'un fenomen social important:la burgesia produeix la seva primera generació d'artistes,un part difícil i traumàtic que produeix la mateixa reacció que s'havia donat en les primeres generacions d'intel·lectuals burgesos de les societats industrials europees.
L'art és,per a ells,passió i rebel·lió.Aquesta és una característica fonamental del moviment modernista.L'artista adopta una actitud de rebuig envers la burgesia i comença a concerbre l'art com una activitat superior a les altres activitats humanes i,en conseqüència,a concebre l'artista com un ésser superior.
La fi de segle fou,aquí,com a tot Europa:escriptors i artistes exhibeixen un odi aïrat i càusatic contra el burgès.
Els modernistes participen de l'actitud generalitzada a tot Europa que reacciona contra el progrés científic i tècnic,que manifesta una crisi de confiança envers els avantatges de la societat industrial.
L'Avenç monopolitzarà sobretot aquesta segona actitud,voluntarista,regenacionalista,la que establia un compromís entre l'artista i la societat la qual pretén "regenerar".La gent de L'Avenç es va sentir temptada de dur l'impuls de rebel·lió antiburgesa fins i tot en el terreny social.
Aquesta radicalintzació,precedida per la desapareció de la revista el 1893,marca l'entrada del decadentisme en la literatura i les arts.
Del1893 al 1898 a la influència de l'estètica simbolista domina dins de el modernisme amb autors no gaire interessats en la revolució social que formulen la literatura i l'art com un explosiu culte a la bellesa.
Aquests dos corrents-regeneracionisme i esteticisme- s'equilobren cap al 1898,quan,a més les vel·lëitats revolucionàries de l'esquerra acaben de ser reprimides en el procés de montjuïc(1896).El vehicle que afavoreix la síntesi és la revista catalònia, a través de la qual s'introdueix a Catalunya el model dannunzià.
Aquesta actitud de Catalònia configurà la segona etapa del modernisme (1900-1911).
Es presenta com un moment de creació en el qual el modernisme s'assimila com a escola.
Això va coincidir,a més amb una reacció positiva de la burgesia catalana que,arran de la crisi política i social del desastre colonial,engegava un moviment nacionalista que,tot i el seu caràcter conservador,hauria de canviar considerablement el panorama polític i cultural català.La crisi del 1898 va contribuir a accelerar una plolítica catalanista de base local encaminada a obtenir un suport popular i un mínim d'institucions pròpies.
En aquesta segona etapa el modernisme representa una forta renovació en la vida cultural de les comarques (Reus,Girona,Palafrugelli Terrassa)Cosa que provoca que alguns intel·lectuals emigrin a Barcelona.
La revista es el més típic exponent modernista d'aquesta etapa,manté una actitud nacionalista i vitalista i conrea el culte per l'individualisme i e rebig de la burgesia.Però proposa,alhora,per a l'artista,una actitud messiànica.Literàriament representarà una revitalització del tema rural.
Un ruralisme,però,constituït pel que en podríem dir "antièglogues",on el camp es sovint el paisatge que es tria per traduir les relacions comflictives entre l'artista/individu i la societat.
En el moment que sembla que aquest objectius comencen a assolir-se,apareix un nou grup d'itel·lectuals joves,contemporanis dels modernistes,que plantegen una nova alternativa.
Els noucentristes, interrompen amb força el panorama cultural català a partir del 1906.
Ells pretendran imposar amb més rigor intel·lectual i uns instruments més eficaços per aconseguir-ho,i serà lògic que vulgin superar allò que el modernisme té d'anarquia,de dispersió.
La irrupció del grup noucentista precipità gradualment la fi del modernisme,que acostuma a situar-se al 1911,coincidint amb el triomf de la Lliga Regionalista,amb la qual el noucentistes estaven plenament identificats.
La prossa modernista.Rebuig del model realista-naturalista.
Després del procés d'industrialització,el sistema burgès mostra les primeres clivelles.
L'artista,ésser sensible i privilegiat,s'automargina d'una societat de costums rígids i retrògrads,i genera una vida bohèmia que es coneix amb el nom de Decadentisme.
En les primeres manifestacions modernistes catalanes com la revista L'avenç,pero Zola encara és presentat com el model perquè coincideixen amb el seu afany regenerador.
Elements configuradors:la poesia simbolista,La música i les arts plàstiques.
Desapareixen,doncs,les fronteres entre el llenguatge denotatiui el connotatiui el ritme poètic,les imatges i les metàfores s'instauren en la prosa.
La poesia busca noves formes rítmiques a través de la música.
El concepte de poesia,doncs,es dissocia del de vers i dóna lloc a l'aparició de gèneres intermedis entre la prosa i el vers com la prosa rimada.
Diferents arts s'apliquen a la narrativa,i surten textos suggerents basats en les imatges sensorials,visuals,auditives,tàctils,etc.,que desvetllen l'emoció ila imaginació dels lectors a través de la suggestió.
La nova narrativa.
A partir del 1891 el crític d'art Raimon Casellas perfila els elements en què es basarà la narrativa modernista de la dècada posterior.Casellas basa els seus criteris en la captació de la realitar a través de l'emoció que ha sentit i que li permet de transcendir les aparences de la realitat externa.
Els narradors modernistes utilitzen,tot modificant-los,alguns elements naturalistes.
Aquestes idees s'empelten de la teoria de l'autorealització de Schopenhauer,segons la qual l'ésser humà vol independizar-se a través de la voluntat,però les forces reaccionàries i annul·ladores tendeixen a destruirlo,i es dóna pas al pessimisme de Nietzshe.
Victor Català declarà que havia escrit dos capítols més de Solitud,després perduts,anèctoda que assenyala l'estrucutura acumulativa de l'obra.
