Àlbum de fotos

BubbleShare: Share photos - Play some Online Games.

Maria Mercè Marçal

Maria Mercè Marçal

dijous, 5 / juny / 2008

Poesies i el respectiu comentari de text

III
FORAVILERS:

Junts hem menjat,

foravilers de tarda,
ametllons verds
de la branca més alta
robats d’un hort
sense porta ni tanca;
ai, no la mosseguis,
l’ametlla amarga!
Esborràvem lliçons,
darrere els arbres,
de mestres i veïns:
aquesta plana
l’escrivíem ben sols
amb lletra clara;
ai, no la mosseguis,
l’ametlla amarga!
Esquitxada de nit
la bata blanca
i amb els dits entintats,
mig oblidàvem,
al cor d’ametlló,
l’ametlla amarga;
ai, no la mosseguis
amic, encara!

____________________________________________________________________

CONTINGUT:

S’anava fora del poble amb un amic a menjar ametllons, anaven els dos junts i robaven ametllons. Ho feien per les tardes.

Es pot interpretar de dos maneres o feien campana o no feien cas del que li deien els professors.

Ella i el seu amic es dedicaven a jugar per tant es una composició d’infants.

FORMA:

Es una poesia de 7 estrofes dividides en estrofes de sis versos y estrofes de dos versos.

Te una rima assonant, son rimes femenines .

Versos d’art menor,[4+6,4+6,4+6].

_________________________________________________________________________________________________

V:

BRIDA:

A la fira dels Folls

jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,-> vida apassionada

traginer de cançons
en cavall sense brida.

[Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?-> caña de pescar] metàfora.
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia-> el matrimoni.
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

____________________________________________________________________

CONTINGUT:

Cançó popular, parla en singular ( Joc poètic). Expressa una sèrie d’intenció amb el verb en condicional.

El que la te atrapada es l’amor , es un amor amarg.

Algú li fa senyals però ella no esta interessada i canvia de costat, ella fugia del matrimoni.

Ella fugia de les cadenes quan es feia de dia.

Conclusió: el que li agradaria a ella es anar amb un cavall sense frens i anar a una festa on hi anés amb experiència vital.

Però també de l’amor i de com vol fugir de les calumbries i de l’entorn que l’envolta.

FORMA:

Es una poesia de 7 estrofes dividides en estrofes de sis versos y estrofes de dos versos.

Te una rima assonant, son rimes femenines .

Versos d’art menor,[4+6,4+6,4+6].


________________________________________________________________________________________________

I
ZODÍAC

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.

Comentari:

FORMA:


A simple vista es un sonet amb rima consonant amb rima creuada amb els dos primers quartets i encadenada amb els tercets, rimes femenines , el segon i tercer vers tenen rimes masculines.

Versos d’art major, decasíl·labs censurat a la quarta síl·laba. el Quart vers.

[4+6][4+6][4+6]

CONTINGUT:

Joc poètic, agafa tots els seus records, congelar-los i guardar-los, no els vol recordar.

Punt de vista del perdedor.

Ella considera que la ruleta es la nostra pròpia sort i ella proposa fer un joc de nou desprès de haver guardat tots els seus records, vol començar una vida nova.

La sageta simbolitza l’amor i ella vol tirar-lo i que se n’adoni.

Busca el seu amor.

Ella vol que aquella relació que s’encadena amb aquella persona tinguí fruit. I això depèn de la seva sort.



Relació dels comentaris d'obra amb les poesies d'obra

Anna Motero."l'espai d'una llengua abolida". L'escripor del mes. Institució de les Lletres catalanes, gener de 1995.

Maria Mercè Marçal,explora espais q són explusibament femenins o bé universals, son resseguits per una veu femenina. La poesia de Maria Mercè Marçal, tot convocant els indicis de una llengua adolida, traça l'espai personal.


Cònsul, Isidor. "maria-Mercè Marçal, la dona tranquil·la". Homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empuries,1998.

Cònsul, Isidor comenta totes les parts de Maria mercè Marçal, el seu cicle poetic, comença per cau de llunes a Sal oberta .
Hi ha una tensió triangular on es desplega en tres direccions, la celebració del festí eròtic i amorós, el compromís polític i la condició de la dona.
La segona tramesa de Bruixa de dol, identifica una evolució que a guanyat intensitat lírica i una poesia que continua movent-se entre les tensions oposades de festa i lluita, de goig i d'ombra.
Es tornen a escollir tres camins : el banquet amoros, experiencies amoroses, i solitud i tristesa.


Broch,Àlex. "Maria Mercè Marçal o els camins de llibertat".Dins del llibre -CD: Marçal,Maria Mercè. El meu amor sense casa. Barcelona,Proa,2003.

Alex diu en aquest comentari que Maria Mercè Marçal no vabuscar la diferencia ni l'excecionalitat, sinó va voler construir la seva personalitat a partir de escollir i de viure la plenitud que sentia.
En l'aspecte formal, la seva tradició popular era culta.
Una experiencia que pasa per diferents eixos es la gestació, de la materinitat i de l'amor lèsbic.
LLabors no renova cap tradició sinó més aviat crea una de nova.


LLuís Busquet i Grabulosa, "Bruixa i Fada el 1980". Correo catalán, febrer de 1980. Inclosa en el llibre plomes Catalanes Contemporànies del mateix autor, edicions El Mall,1980.


A cau de llunes no ha pretes res més que afirmar un camí que allà esbossava,ara amb més força, i amb pas me segur.
Esmentaria la veu com a dona, en el sentit individual u col·lectiu de la paraula.
A nivell formal subrallaria que ha gosat enfrontar-se amb el sonet i que persisteix amb la canço i altres formes diverses.

Antologia de les poesies de Bruixa de dol

DIVISA

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.

Foc de pales
II

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.


V
BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.



Tombant

Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta

Anònim


I

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.


III

Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.

M'he emborratxat de solitud.


IV

La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.

No talleu els arbres del canal!


VI

De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.


IX

Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...


X

Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.

El vent de març juga a matar
i me la torna.

El meu cor l'entoma.


XII

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.



Foguera joana

*
Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dóna’m la llengua, amor. Dóna’m la sal.
I dóna’m també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.


*
Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.

Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.


*
Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.


*
Si algú em deia que la teva espasa
no enduraria tres guerres,
-ni tan sols tres batalles seguides!-
li reconeixeria el fet
sense gens de recança.

Però si algú gosés dir
que hi ha joguina més dolça
sobre la terra,
que li caiguin de cop totes les dents
per mentider!


*
Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre.



Bruixa de dol

I
ZODÍAC

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.


III

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.


IV
INTERLUDI ROMÀNTIC

Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls, com la dama d'abans.
Però sense saber-ho i sense mans
et faig senyals amb el gest oportú.

Tanco el ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,

i de sobte s'estimben, de tant vent
que fan, pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuig de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament

i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten en processó.


VII

El mag m'espera a frec de l'envelat
i jo arribo amb la bruixa del casal
on visc amb mi, i amb l'ombra del meu mal.
A voltes sense mi, i amb l'ull fadat.

La solitud l'he duta de bracet
i la passejo per aquests paratges.
Metgia em duu la nit, com un secret:
farina d'alba en amargants beuratges.

¿Quin vell molí moldrà l'hora del dia
en què he trobat suport per al meu braç?
La pastaré amb llevat de melangia.
Però sabré encetar, deserta, un pas

de ball amb mi, i el mag per companyia,
com una barca sola a la badia.


XI

En bosc amarg cavalca un vent salvatge.
¿Quin rou talla les ungles del cavall
i retorna les herbes de l’estrall?
No hi ha destrals que esbranquin el paisatge.

Sense penons i franques de guiatge
les hores donen esperons al gall
i destrien la lluna del mirall
quan ve la nit i se’ns endú d’ostatge.

Barques d’amor incendien la platja
i obren camí, sense ombra d’escandall.
Lluny de tot seny, i a frec de l’estimball,

clavo la xarxa en la carn de l’onatge
per prendre els ulls al mar, en el redall,
i heure-li el cor en el mateix viatge.


XII

Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.


XIII

Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.

Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari

el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.

Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.



Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.



Els núvols duien confetti a les butxaques

*
(Vaig desar a l'armari
aquell núvol més a menut,
el que duia confetti a les butxaques,
Però, ai!... les arnes no dormen.)


I

A l'Anna Costa

Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.
Ai, estrella marinera,
ai, adéu,
estrella de la mar.

La mar guarda un cor d’estrella
a l’avenc del teu mirar
Anna, Anna,
marinera
traginera de la mar.

L’arc del silenci tibat,
i, per sageta, l’estrella.
Ai, adéu,
marinera
Anna de la mar.

Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.


II
CANÇÓ DE SALTAR A CORDA

La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.

A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.

Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.

Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.


III

A Magda Marçal

Magdalena,
lluna plena,
qui t'ha fet
lo mal del peu?

Corre, lluna,
que t'empaita
la guineu!

Magdalena,
lluna plena,
on has perdut
lo didal?
ai, quan brodis
boires baixes
amb l'agulla
et faràs sang!

Magdalena,
lluna plena,
vora mar
perds los esclops,
quan t'afues
matinera
amb l'onada
a retaló.

Magdalena,
lluna plena,
tens l'escombra
al cpa del llit,
per fugir-hi
en la ventada
sota l'ombra
de la nit.

Magdalena,
lluna plena,
cabellera
fins al peu.

Corre, lluna,
que t'atrapa
la guineu!

Magdalena,
lluna plena,
duus estels
al davantal
i els escampes
fora vila
lluny de casa
i de l'hostal.

Magdalena,
lluna plena,
no perdis
lo mocador:
fes adéu
a la masia.

Corre, lluna,
amb l'onada
a retaló!


IV
VELLES CORRANDES PER A LA PEPA

A Pepa Llopis

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com la neu de la muntanya
o la flor del cirerer.
Com l’espiga del terrer
que amb el sol fa la clucaina.
No hi hauria cisteller
que tan clara fes la palma,
veïna del meu carrer!

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
que s’hi posa la rosada
que canta el gall matiner.
Rosa vera del roser
al redol de cada galta,
porugues, troben recer
cuques de llum sense casa,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer.
Sense fanal ni alimara
faríeu llum al coster.
I si una ombra de nit ve
i en els vostres ulls s’hostatja,
la lluna farà el seu ple
al tombant de cada galta,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com una casa enramada
amb brancades de llorer.
Amb brancades de llorer,
poliol fresc a l’entrada,
espígol sec al graner,
flor de saüc i herba sana,
veïna del meu carrer.

Quina cara feu més clara,
amiga del meu coster,ç
com la vela del veler
entre la pluja i l’onada.
Com la claror que s’amaga
en el vi bo del cellerç
i en vell cor del carrer
de Gènova on feu estada.
Veïna del meu carrer,
ai, quina cara més clara!


VI

A Fina Llorca

Jo conec una fada que es diu Fina
-flor de taronger,
que camina de puntetes
-ai, la flor de tarongina.
Viu amb un ós de pelussa i una nina
-flor de taronger,
i una palma a la finestra
-ai, la flor de tarongina.
L'acompanya el cargol i la caragolina
-flor de taronger,
de lluny l'aneguet lleig
-ai, la flor de tarongina.
Penja els estels al cel de la cortina
-flor de taronger,
jardins a les parets
-ai, la flor de tarongina.
Duu papallones en una paperina
-flor de taronger,
i n'escampa pels carrers
-ai, la flor de tarongina.
Si menja safanòria i sal marina
-flor de taronger,
flaons, cócs de maçana
-ai, la flor de tarongina.
Conjura el moraduix, també la clavellina
-flor de taronger,
el romaní i la menta
-ai, la flor de tarongina.
Que algú li canti amb so de mandolina
-flor de taronger,
corrandes enllunades
-ai, la flor de tarongina
Un barrufet li pren la mantellina
-flor de taronger,
i li barrufa al voltanty
-ai, la flor de tarongina
Mes ella té una vareta que domina
-flor de taronger,
la calma i la tempesa
-ai, la flor de tarongina
Quan us clavi l'esguard i us digui: Vine!
-flor de taronger,
fugiu, que us fadarà
(com m'ha fadat a mi).
-ai, la flor de tarongina
Jo conec una fada que es diu Fina.


VIII
CANÇO DE FER CAMÍ

Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.



Sense llops ni destrals

IV
CEL NEGRE

Per a l'Assumpta

L'esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.

Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.

I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut

que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.


TRÍPTIC PER A UNA QUIMERA

Per a Ina, d'un any estant

2

Ralet, ralet... Paraules petitones.
Zapz? La Maiameixè t’eztima finz al cel!
Besar-te els ulls és fer volar un estel
en un bosc sense llops ni destrals. Te n’adones?

Cuca de fanalet, al ràfec de l’orella
hi he arribat amb l’amor humit de serení.
Penyora aquest joc, duré, demà al matí,
braçalets de petons a cada manuquella.

Cerquem tresors menuts, amagats endebades.
I què, si ens hi perdíem per set anys teraranys!
Per obrir la magrana tancada sense panys
ens hem calçat als dits els peücs de les fades.

I hem alçat, a l’esqueix de l’hora violeta,
una festa d’olors amb la trena desfeta.



Vuit de març

*
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Característiques de Bruixa de dol

Integra la veu femenina al mon de la cultura el que l’empeny.

La poesia de Maria Mercè Marçal, explora espais com la ( maternitat) o universals com (l’amor i la solitud).

La poesia evoca a uns indicis de llengua abolida, traça l’espai personal on el mots lliuren la batalla per redreçar-la.

Segons la mateixa autora a bruixa de dol prossegueix un intent de trobar una veu pròpia amb la tradició literària catalana alhora. I amb l’experiència quotidiana sense veu de les fades i les bruixes.

A nivell formal destaquem:

  • De primer lloc les poesies amb les mètriques i estrofes que es poden considerar mes fàcils, mes populars.
  • Desprès hi ha un segon lloc que son els sonets, que es un altre objectiu aconseguit per la autora.
La primera part del llibre comença amb la Divisa i té Foc de Pales amb cinc posicions, Tombant amb dotze, Foguera Joana amb nou i Bruixa de dol amb tretze.

La major part de les poesies els versos son d’art menor i amb una rima assonant .

Menys els tretze sonets de bruixa de dol que son de construcció clàssica acabats en decasíl•labs.

Característiques principals de la seva obra.

Aquest llibre es de una poeta molt jove de 25 anys. Va estudiar filologia clàssica i desprès va ser escriptora i professora.

Es compromesa a la seva classe social baixa. Ella dona la rebel·lió com a resposta, es va casar. Quan tenia els 19 anys va començar a escriure,publicar obres,va traduir i va reivindicar la igualtat entre homes i dones.

Algunes composicions que trobem aboquen un somni.

Ella rebutja el que lluita amb el destí. Te doble discurs el feminisme i en contra amb les dones que estan sotmeses al home.

Temes que va repetint son la solitud y el amor.

Estava interessada a l’astrologia , esmenta el horòscop de l’escorpí i el drac que designen el seu horòscop xines.

Ella mostrava el seus sentiments a la poesia.

Perfil que ens dóna l'entrevista

Qui sóc i per què escric

No puc pas resseguir a la menuda els anys que separen aquella antiga xiqueta de la dona que intenta respondre a la doble pregunta: "qui sóc, per què escric". Esquemàticament, algunes fites apareixen a la nota biogràfica del final d'aquesta publicació. D'un sol cop d'ull, em sedueix de veure, en el mirall dels meus versos, dels meus llibres, una serp i les seves mudes de pell: mudes que parlen i alhora resten mudes. La serp potser és com aquella que la meva mare em deia que hi havia dalt d'un sostremort: la seva intenció era d'evitar que m'hi enfilés per una escala de mà massa insegura. Jo pujava sigil·losament, fins que dos o tres travessers abans d'arribar al capdamunt, la veia, veia la serp com es despertava i, de l'esglai, arrencava a córrer fins a baix de tot. Per tornar-hi, un i altre cop, sense esmena. Temptació o repte, transgressió i mancança: l'escriptura. El sostremort de la serp era a la casa on vam anar a viure en deixar la masia, llavors del primer trasllat. Potser la primera metàfora.

______________________________________________________________________________________________

Es una auto reflexió encara que parla de manera metafòrica. Una de les característiques de aquesta entrevista es que parla de la serp que te dos capes cim ella plasma a la seva literatura.

Com per exemple els canvis de interessos que te, les temàtiques...

Ella observa això als versos i al seu llibre.

Utilitza recursos per influir als nens.

S’imagina a la serp encara que realment no existeix,aquell joc per una banda es s’ometia al perill però també a la por.

La conclusió de la escriptura per a ella la denotació i el repte d’escriure be, fent coses que de vegades altres persones pensen que son incorrectes.

Acaba arrodonint amb el que ella sent quan escriu y la historia de la serp que li va explicar la seva mare.

dimarts, 3 / juny / 2008

Obres literaries de Maria Mercè Marçal

Les obres de Maria Mercè Marçal en la literatura catalana van ser:
  • Cau de llunes (1977) la segona edició es va fer al 1978.
  • Bruixa de dol (1977-1979).
  • Tera de mai
  • Sal oberta
  • La germana,l'estrangera (1981,1984)
  • Desglaç (1981al1984)
  • LLengua adolida (1973 al 1988)
Que totes eren poesies.

La novel·la que va escriure va ser:
  • La passió segons Renée Vivien

La narrativa breu va ser:
  • Viratges, reminiscències.
  • Jocs de màsqueres
Infantil i juvenil:

  • La disputa de Fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada.
  • Cançó de saltar a la corda
  • La màgia de les paraules

  • dimecres, 21 / maig / 2008

    Biografia Maria-Mercè Marçal

    Maria-Mercè Marçal neix el 13 de novembre de 1952, a Barcelona.Fins als deu anys passa la seva infantesa a Ivars d'urgell(pla d'Urgell) on ella es considera sempre originaria. La seva vida era dedicada a la vida de pagès.El seu pare, que inicia uns estudis universitaris la portara a la cultura.

    Estudia el batxillerat a l'institud de lleida, després d'haber obtingut una beca. De petita comença a escriure poemes, en castellà, ja que la seva formació a causa de la dictadura havia estat aquesta llengua.

    Pero influida per el moviment de la Nova Canço Comença a escriure els seus primers versos en català.

    El 1969:

    • Es trasllada a Barcelona per ingressar a la universitat.
    • Es llicencia en filologia Clàssica.
    Del 1969 al 1971:
    • Viu en un col·legi major, el de Santa Eulàlia de les Teresianes.
    • Passa una etapa qualificada per ella matreixa com a "mística" on pren contacte amb el poeta Ramon Pinyol Balash.
    • Abans de acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a San Boi de Llobregat.
    Durant la decada dels setanta:


    participa amb Ramon Pinyol Balasch, entre altres, en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que neix amb la voluntat de publicar sobretot poesia i per on passen escriptors aleshores joves com Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala, i editors com Àlex Susanna i Miquel Alzueta.

    El 1976:
    • Guanya el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes.
    • Primers passos en el món literari i tambe en la seva formació del món polític.
    El 1979:
    • Forma part de les llistes del PSAN en les eleccions per la circumscripció de Lleida.
    • Publica el segon poemari, bruixa de dol.
    • el seu nom es comença a fer popular( no només per la seva obra poètica també com a dinamitzadora de grups feministes.)
    • Col·labora en publicacions com Reduccions, Dones en lluita i Escrivint a les parets.
    • Tambe participa en un muntatge La sala de nines, de Mercè Rodoreda, a càrrec del grup de Teatre Bruixes de Dol, nom inspirat en el seu poemari.
    • Alguns cantautors del moment s'interessen per la seva obra i en musiquen alguns poemes. És el cas de Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll i Gisela Bellsolà.
    Els anys vuitanta:
    • Naixement de la seva filla Heura.
    • Experiencia personal que reflecteix en els seus poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l'estrangera (1985).
    • D'aquest període, també és Terra de Mai, en el qual l'autora parla de l'homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana.
    • Els últims treballs com a poeta arriben amb el recopilatori Llengua abolida, on inclou el poemari Desglaç, en el qual intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare.

    • També és important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Yourcenar, Leonor Fini i, en col·laboració amb Monika Zgustová, les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. També conrea esporàdicament l'assaig literari en articles i conferències.
    • Fa una incursió en el camp de la narrativa infantil.

    En 1992:

    Impulssa la creació del Comité de dones escriptores dis del centre català del PEN.

    El 5 de juliol de 1998:
    • Mor a Barcelona a causa d'un cancer,als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora.
    El 28 de novembre de 1998:
    • La població d'Ivars d'Urguell (Pla d'urgell) inagura una escultura en record seu,obra de l'artista Xavier Mercè.

    dimarts, 29 / abril / 2008

    Obres de Montserrat Roig

    Novel·la

  • Ramona, adéu. Barcelona: Edicions 62, 1972.
  • El temps de les cireres. Barcelona: Edicions 62, 1976.
  • L'hora violeta. Barcelona: Edicions 62, 1980.
  • L'òpera quotidiana. Barcelona: Planeta, 1982.
  • La veu melodiosa. Barcelona: Edicions 62, 1987.



  • Narrativa breu

  • Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen. Barcelona: Selecta, 1971. (Edicions 62, 1978)
  • El cant de la joventut. Barcelona: Edicions 62, 1989.
  • De finestres, balcons i galeries, dins Barceldones. Barcelona: L’Eixample, 1989, p. 159-187.



  • Teatre

  • Reivindicació de la senyora Clito Mestres [seguit de El mateix paisatge]. Barcelona: Edicions 62, 1992. [estrena al Teatre Romea, 10 de juny de 1991]



  • Crítica literària o assaig

  • Els catalans als camps nazis. Barcelona: Edicions 62, 1977.
  • L'agulla daurada. Barcelona: Edicions 62, 1985.
  • Barcelona a vol d'ocell [amb fotografies de Xavier Miserachs]. Barcelona: Edicions 62, 1987.
  • L'autèntica història de Catalunya [amb dibuixos de Cesc]. Barcelona: Edicions 62, 1990.
  • Digues que m'estimes encara que sigui mentida: sobre el plaer solitari d’escrirue i el vici compartit de llegir. Barcelona: Edicions 62, 1991
  • Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 [recull d'articles pòstum]. Barcelona: Edicions 62, 1992.
  • La lluita contra l'oblit: escrits sobre la deportació. Barcelona: Amical de Mauthausen i Altres Camps de Concentració Nazis, 2001.



  • Traduccions realitzades per l'autor/a

  • De l'anglès
  • Del rus



  • Obres traduïdes

  • A l'alemany
  • A l'anglès
  • Al castellà
  • Al francès
  • A l'hongarès
  • A l'italià
  • Al neerlandès
  • Al portuguès
  • Al xinès



  • Guions

  • Tot art [programa]. Televisió: TVE Catalunya.
  • El mateix paisatge [programa]. Televisió: DCO i TV3.
  • Personatges [programa]. Televisió: TVE Catalunya, 1977.
  • Clar i català [programa]. Televisió: TVE Catalunya, 1981.
  • Dalí [llargmetratge]. Cinema: Montornes Films, 1990. [Amb Enric Gomà Ribes, Antoni Ribas Piera, Miquel Sanz.]

  • Altres

  • Personatges. Barcelona: Pòrtic, 1971, 2 vol.
  • Retrats paral·lels [recull d'entrevistes]. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1975-1978, 3 vol.
  • Rafael Vidiella, l'aventura de la revolució. Barcelona: Laia, 1976.
  • Josep Andreu i Abelló: la pràctica de l'idealisme [entrevista]. Barcelona: Socialistes de Catalunya, 1977.
  • Diàlegs a Barcelona: Isabel Clara Simó / Montserrat Roig. Barcelona: Laia; Ajuntament de Barcelona, 1985.
  • Montserrat Roig: 100 pagines triades per mi [antologia]. Barcelona: La Campana, 1988.
  • Pau Vila: he viscut! Biografia oral [converses amb Bru Rovira i Montserrat Roig]. Barcelona: La Campana, 1989.
  • Xavier Carbonell. Barcelona: Edicions Catalanes, 1990.
  • Retrats i personatges. Barcelona: Barcanova, 1991.
  • Antologies de contes
  • Audiovisuals
  • Obres en castellà
  • Introduccions i pròlegs
  • Alguns articles i entrevistes



  • Estudis sobre l'autor/autora

  • Llibres
  • Articles
  • Audiovisuals
  • Biografia de Vicent Andres Estelles

    Vicent Andrés i Estellés:

    (Burjassot, Horta 1924 - València 1993) Poeta. De família humil, fou aprenent de forner i d'orfebre, i mecanògraf. Becat, estudià, a l'Escola Oficial de Periodisme. Des del 1949 treballà al diari "Las Provincias" de València, i en fou redactor en cap.

    Poeta extraordinàriament prolífic i d'edició marcadament dispersa, corregia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix anomenava "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d'un continuat procés de reelaboració.

    Altres sèries en què aplegà alguns desl seus llibres són Cançoner i un vastíssim Mural del País Valencià, del qual publicà fragments a partir del 1978. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren:
    • Ciutat a cau d'orella (1953)
    • la nit (1956)
    • volum suscitat per la mort d'una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957
    • L'amant de tota la vida (1966).
    Al començament dels anys setanta, l'aparició de:
    • Lletres de canvi (1970)
    • Primera audició (1971)
    • L'inventari clement (1971)
    • premi Ausiàs Marc 1966
    • La clau que obrí tots els panys (1971)
    • premi Diputació de València 1958
    s'iniciaren el seu reconeixement i la seva popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l'edició de l'anomenada obra completa:
    • —Recomane tenebres (1972)
    • premi Crítica Serra d'Or, Les pedres de l'àmfora (1974)
    • Lletra d'Or i premi Crítica Serra d'Or, Manual de conformitats (1977)
    • Balanç de Mar (1978)
    • premi Crítica Serra d'Or, Cant temporal (1980)
    • Les homilies d'Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983)
    • Vaixell de vidre (1984)
    • La lluna de colors (1986)
    • Sonata d'Isabel (1990) que recull, segons el criteri de l'autor, part de la seva obra, ja publicada o, sobretot, inèdita.
    La seva expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel·les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics:
    • de l'Oratori del nostre temps (1978)
    • guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums:
    • Tractat de les maduixes (1985)
    • Quadern de Bonaire (1985)
    • La parra boja (1988).
    Ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978):
    • la Creu de Sant Jordi (1982)
    • el Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990)
    • la medalla d'Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum.
    Des del 1973 es convoca, dins la Nit desl octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. La seva obra poètica continuà amb el llibre Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) i ha estat enregistrada en disc per C.Fonoll, P.Muñoz, M.del Mar Bonet, S.Arisa, J.Mira i L.Miquel.

    El 1993 rebé, a títol pòstum, la Medalla d'Or de belles arts del ministeri de cultura.
    L'editorial 3 i 4 publica el desè volum de l'obra poètica completa de Vicent Andrés i Estellés titulat Sonata d'Isabel.
    Edicions de la Guerra publica el llibre de Vicent Andrés Estellés titulat Estat d'excepció.

    L'editorial Barcanova publica el llibre de Vicent Andrés i Estellés titulat Antologia poètica , a cura de Glòria Mas.
    Edicions 62 publica un nou recull de poemes de Vicent Andrés i Estellés titulat Mare de terra.

    Vicent Andrés i Estellés rep la Medalla d'Or de les Belles Arts a títol pòstum, que concedeix el Ministeri de Cultura.