Una cultura sense llibertat

A la dècada dels cinquanta del segle xx, la consolidació de la dictadura franquista,anà aconpanyada de l'obertura d'unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana.
La cultura catalana maldà per recuperar la presència i el prestigi públics perduts amb la desfeta del 1939.En l'àmbit del teatre,després de vuit anys de prohibició explícitade respresentar en llengua catalana.
El regim franquista autoritzà la representació d'obres en català,a la primavera de 1946,sempre que passin els tràmits reglamentaris de la censura.
Els pocs escenaris dedicats al teatre català dificulten l'accés de nous dramaturgs Josep M. de Sagarra dominà,com havia fet abans de 1939,l'escena catalana professional de la postguerra.
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tant insostenibles que l'escriptor Néstor Luján, desde les primeres pàgines del setmanari Destino,denuncià,el 1959-un any després de l'estrena de ball robat-.
Com a resposta a aquesta vindicació de Luján,Joan oliver va escriure una carta a Destino,en què denunciava els dèficits i les mancances de l'escena professional catalana i suggeria la necessitat d'un redreçament vivificador del teatre català que el dignifiqués i l'elevés culturalment.
Tant Luján com Oliver omitien una part del problema que, per raons òbvies, no podia verbalitzar-se en les pàgines d'una publicació com Destino.
La via de sortida començà a entreveure's amb la creació, a les acaballes de l'any 1954, de l'entitat de teatrea què al·ludeix Oliver en la seva carta a Destino:L'agrupació Dramàtica de Barcelona(ADB).