No puc pas resseguir a la menuda els anys que separen aquella antiga xiqueta de la dona que intenta respondre a la doble pregunta: "qui sóc, per què escric". Esquemàticament, algunes fites apareixen a la nota biogràfica del final d'aquesta publicació. D'un sol cop d'ull, em sedueix de veure, en el mirall dels meus versos, dels meus llibres, una serp i les seves mudes de pell: mudes que parlen i alhora resten mudes. La serp potser és com aquella que la meva mare em deia que hi havia dalt d'un sostremort: la seva intenció era d'evitar que m'hi enfilés per una escala de mà massa insegura. Jo pujava sigil·losament, fins que dos o tres travessers abans d'arribar al capdamunt, la veia, veia la serp com es despertava i, de l'esglai, arrencava a córrer fins a baix de tot. Per tornar-hi, un i altre cop, sense esmena. Temptació o repte, transgressió i mancança: l'escriptura. El sostremort de la serp era a la casa on vam anar a viure en deixar la masia, llavors del primer trasllat. Potser la primera metàfora.
Es una auto reflexió encara que parla de manera metafòrica. Una de les característiques de aquesta entrevista es que parla de la serp que te dos capes cim ella plasma a la seva literatura.
Com per exemple els canvis de interessos que te, les temàtiques...
Ella observa això als versos i al seu llibre.
Utilitza recursos per influir als nens.
S’imagina a la serp encara que realment no existeix,aquelljoc per una banda es s’ometia al perill però també a la por.
La conclusió de la escriptura per a ella la denotació i el repte d’escriure be, fent coses que de vegades altres persones pensen que son incorrectes.
Acaba arrodonint amb el que ella sent quan escriu y la historia de la serp que li va explicar la seva mare.
Maria-Mercè Marçal neix el 13 de novembre de 1952, a Barcelona.Fins als deu anys passa la seva infantesa a Ivars d'urgell(pla d'Urgell) on ella es considera sempre originaria. La seva vida era dedicada a la vida de pagès.El seu pare, que inicia uns estudis universitaris la portara a la cultura.
Estudia el batxillerat a l'institud de lleida, després d'haber obtingut una beca. De petita comença a escriure poemes, en castellà, ja que la seva formació a causa de la dictadura havia estat aquesta llengua.
Pero influida per el moviment de la Nova Canço Comença a escriure els seus primers versos en català.
El 1969:
Es trasllada a Barcelona per ingressar a la universitat.
Es llicencia en filologia Clàssica.
Del 1969 al 1971:
Viu en un col·legi major, el de Santa Eulàlia de les Teresianes.
Passa una etapa qualificada per ella matreixa com a "mística" on pren contacte amb el poeta Ramon Pinyol Balash.
Abans de acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a San Boi de Llobregat.
Durant la decada dels setanta:
participa amb Ramon Pinyol Balasch, entre altres, en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que neix amb la voluntat de publicar sobretot poesia i per on passen escriptors aleshores joves com Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala, i editors com Àlex Susanna i Miquel Alzueta.
El 1976:
Guanya el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes.
Primers passos en el món literari i tambe en la seva formació del món polític.
El 1979:
Forma part de les llistes del PSAN en les eleccions per la circumscripció de Lleida.
Publica el segon poemari, bruixa de dol.
el seu nom es comença a fer popular( no només per la seva obra poètica també com a dinamitzadora de grups feministes.)
Col·labora en publicacions com Reduccions, Dones en lluita i Escrivint a les parets.
Tambe participa en un muntatge La sala de nines, de Mercè Rodoreda, a càrrec del grup de Teatre Bruixes de Dol, nom inspirat en el seu poemari.
Alguns cantautors del moment s'interessen per la seva obra i en musiquen alguns poemes. És el cas de Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll i Gisela Bellsolà.
Els anys vuitanta:
Naixement de la seva filla Heura.
Experiencia personal que reflecteix en els seus poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l'estrangera (1985).
D'aquest període, també és Terra de Mai, en el qual l'autora parla de l'homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana.
Els últims treballs com a poeta arriben amb el recopilatori Llengua abolida, on inclou el poemari Desglaç, en el qual intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare.
També és important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Yourcenar, Leonor Fini i, en col·laboració amb Monika Zgustová, les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. També conrea esporàdicament l'assaig literari en articles i conferències.
Fa una incursió en el camp de la narrativa infantil.
En 1992:
Impulssa la creació del Comité de dones escriptores dis del centre català del PEN.
El 5 de juliol de 1998:
Mor a Barcelona a causa d'un cancer,als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora.
El 28 de novembre de 1998:
La població d'Ivars d'Urguell (Pla d'urgell) inagura una escultura en record seu,obra de l'artista Xavier Mercè.
(Burjassot, Horta 1924 - València 1993) Poeta. De família humil, fou aprenent de forner i d'orfebre, i mecanògraf. Becat, estudià, a l'Escola Oficial de Periodisme. Des del 1949 treballà al diari "Las Provincias" de València, i en fou redactor en cap.
Poeta extraordinàriament prolífic i d'edició marcadament dispersa, corregia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix anomenava "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d'un continuat procés de reelaboració.
Altres sèries en què aplegà alguns desl seus llibres són Cançoner i un vastíssim Mural del País Valencià, del qual publicà fragments a partir del 1978. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren:
Ciutat a cau d'orella (1953)
la nit (1956)
volum suscitat per la mort d'una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957
L'amant de tota la vida (1966).
Al començament dels anys setanta, l'aparició de:
Lletres de canvi (1970)
Primera audició (1971)
L'inventari clement (1971)
premi Ausiàs Marc 1966
La clau que obrí tots els panys (1971)
premi Diputació de València 1958
s'iniciaren el seu reconeixement i la seva popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l'edició de l'anomenada obra completa:
—Recomane tenebres (1972)
premi Crítica Serra d'Or, Les pedres de l'àmfora (1974)
Lletra d'Or i premi Crítica Serra d'Or, Manual de conformitats (1977)
Balanç de Mar (1978)
premi Crítica Serra d'Or, Cant temporal (1980)
Les homilies d'Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983)
Vaixell de vidre (1984)
La lluna de colors (1986)
Sonata d'Isabel (1990) que recull, segons el criteri de l'autor, part de la seva obra, ja publicada o, sobretot, inèdita.
La seva expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel·les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics:
de l'Oratori del nostre temps (1978)
guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums:
Tractat de les maduixes (1985)
Quadern de Bonaire (1985)
La parra boja (1988).
Ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978):
la Creu de Sant Jordi (1982)
el Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990)
la medalla d'Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum.
Des del 1973 es convoca, dins la Nit desl octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. La seva obra poètica continuà amb el llibre Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) i ha estat enregistrada en disc per C.Fonoll, P.Muñoz, M.del Mar Bonet, S.Arisa, J.Mira i L.Miquel.
El 1993 rebé, a títol pòstum, la Medalla d'Or de belles arts del ministeri de cultura. L'editorial 3 i 4 publica el desè volum de l'obra poètica completa de Vicent Andrés i Estellés titulat Sonata d'Isabel. Edicions de la Guerra publica el llibre de Vicent Andrés Estellés titulat Estat d'excepció.
L'editorial Barcanova publica el llibre de Vicent Andrés i Estellés titulat Antologia poètica , a cura de Glòria Mas. Edicions 62 publica un nou recull de poemes de Vicent Andrés i Estellés titulat Mare de terra.
Vicent Andrés i Estellés rep la Medalla d'Or de les Belles Arts a títol pòstum, que concedeix el Ministeri de Cultura.
1.Podria ser que els escriptors/escriptores no suportem la felicitat -i encara menys la dels altres- perquèaquesta es matèria difícilment transformable en literatura?considerem tot sovint temes com”grans temes” en literatura.-ai,la jerarquia- la dissort la mort o el pas del temps, m’entres que la felicitat, fugaç, però no menys lluminosa, la deixem per al fulletons i els telefilms?
Jo crec que si perquè els grans escriptors escriuen un tema en el qual ells es senten identificats, jaque l’han viscut os’imaginen que es així, ja sigui per el entorn en el qual s’ha desenvolupat o la societat,la política etc.
Proposta 2.Personatges.
1.En la guia d’estudi hem fet referència sobretot als personatges femenins. Els masculins: Francisco Ventura, Victor Amat, Ignasi Costa, Joan Claret, Jordi Soteres...Tot i que secundaris, son imprescindibles en la construcció de Ramona, Adéu. Feu-ne un anàlisi(funció que tenen en l’obra,caracterització, etc.)
Francisco Ventura:home ensopit i desapassionat.
Victor Amat: Mante una relació amb la Mundeta Jover que acabarà en fracàs.
Joan Claret: Marit de la Mundeta Ventura, s’exilia al exercit hi va morir en un bombardeig al coliseu. Home inflexible, distant i impenetrable.
Ignasi Costa: Amant de La mundeta Ventura en el qual s’acabarà suïcidant.
Jordi Soteres: Surt amb la Mundeta Claret,es una relació per la qual ells no son feliços.
2.De Vegades per caracteritzar un personatge literari,aquest es contraposa en un altre. Es el que fa Montserrat Roig amb Mundeta Ventura y Kati. De tota manera, en llegir Ramona, adéu,Rebem abans una valoració positiva que no pas negativa de la Kati. Compareu els fragments següents amb les opinions que es desprenen de les pagines inicials.
La Mundeta Ventura comença parlant de la Kati com un exemplar en el qual a gent vol ser com ella i acaba explicant com la veuen els demes de que era soltera i vivia sola,els seus amics eren estrangers,els predilectes eren el francesos,li divertia criticar a la gent, tothom parlava malament de la kati però l’invitaven al berenar y tothom parlava de ella.
3.La literatura ens ha deixat grans imatges femenines. Tres d’aquestes dones –protagonistes de novel·les escrites del segle XIX: l’Emma de Madame Bovary De Gustave Flaubert, la Pilar de Pilar prim de Narcís Oller i l’Ana Ozores de la Regenta De lopoldo Alas “Clarin” son citades a Ramona, adéu, Per Jordi Soteres.
Busqueu informació sobre aquest personatges i compareu-los amb les Mundetes De Montserrat Roig. Anoteu les similituds i les diferencies que trobeu.
L’emma: Es una camperola de la localitat rural de França. Es casa amb amb un metge Charles Bobary. Fruit De aquesta relació neix una filla, Bertha. Al poc temps es cansa del seu matrimoni i comença dos relaciona adulteres que la portaran a la desgracia. Emma S’acabarà suïcidant , el seu marit es morirà al poc temps per la qual cosa la filla quedarà òrfena i acabarà treballant en una fabrica.
S’assembla en les Mundetes perquè mantenen relacions amb altres persones i es diferencien en que elles no acabaran suïcidant-se.
Ana Ozores: Ana Ozores es casa amb Victor Quintanar per diners .Ella es infeliç.
Es diferencia en que la Mundeta Claret no se casa amb en Jordi Soteres per diners i es s’assembla en que en els dos matrimonis tots dos son infeliços.
4. A partir del segle XX, les heroïnes no es troben solament als llibres; el cinema també ofereix força imatge en que emmirallar-se. Es el que li passa a la Mundeta Ventura. A diferencia de la seva mare, el seu referent ja no es Madame Vobary sinó l’actriu sueca Greta Garbó, uns del primers mites anomenat Sete art, prototipus de “dona fatal”, misteriosa i enigmàtica.
Llegiu el fragment (pp-195-196) en que la Mundeta es compara amb la protagonista la reina Cristina de Suècia i comenteu-lo.
La Mundeta es compara amb la Cristina ja que la veu intel·ligent,Valenta,audaç, única...Un tipus el qual tothom a aquella època volia arribar a ser. Però això nomes ho veu a las pel·lícules perquè sap que això a la seva vida no arribarà mai.
Proposta 3.Espai
2.Les tres dones protagonistes veuen Barcelona de forma diferent. Compareu la visió que tenen de la Ciutat a partir dels fragments que hem seleccionat.
La Mundeta Jover encara que li agrada com es Barcelona diu que no la veu de la mateixa forma que abans Ja que ha envegit molt i que la haurien de fer mes gran.
La Mundeta Ventura pensava que Barcelona Era una ciutat molt gran y que per ella era una promesa. En canvi per la Mundeta Claret noli agradava gens ja que tot per ella era cruel, en ruïnes ja que la ciutat havia canviat.
Proposta 4.Temps
3.Amb les dades que ens ofereix la Mundeta Ventura i amb d’informació que hàgiu pogut aconseguir sobre el bombardeig del coliseu, escriviu una noticia explicant el que va passar aquell dia. No oblideu que el textque redacteu a de donar resposta al interrogants: que, qui, quan, on, per que,com.
Entre els anys 1936 i 1939 els bombardejos franquistes van acabar amb la vida d'almenys 4.736 persones.
Barcelona es va convertir, malauradament, en un experiment pioner, que després es posaria en pràctica a Europa i al món, perquè sobre ella i la seva població es va assajar per primer cop la innovadora tècnica del bombardeig per saturació (bombardejos massius a intervals de tres hores) sobre una ciutat de la rereguarda.
Els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 van ser els més cruents, sobretot per a la ciutat de Barcelona, on hi van morir gairebé set-centes persones sota les bombes dels avions de l’Abessones Legionària italiana, que es van posar al servei de Franco.
En aquelles circumstàncies l'únic que podia fer la població civil, el veritable objectiu d'aquests atacs indiscriminats, era construir refugis. A Barcelona molts ho van fer al subsòl, dins la xarxa del metro.
Enguany es commemora els setanta anys d'aquests fets amb un programa d'actes i iniciatives, entre les quals destaca la creació d'un espai a Internet on s'han registrat els noms de les víctimes que s'han pogut determinar, el lloc on van morir, la data i l'edat que tenien i algunes dades sobre les seves circumstàncies personals.
En podrien sortir molts més de cinc mil. I és que entre el 13 de febrer de 1937 i el 24 de gener de 1939 tan sols a Barcelona hi van haver 385 atacs d'avions italians, alemanys i franquistes.
"El que va viure Barcelona era només el preludi del que viuria Europa i el món. La ciutat es va convertir en un laboratori d'assaig dels bombardejos per saturació, una tècnica que tenia com a objectiu la població civil", ha explicat Xavier Doménech, professor d'història moderna i contemporània de la UAB.
Proposta 5.Estructura.
3.La malatia de Franciscoo Ventura aixi com la coneixença D’Ignasi Costa i Mundeta Ventura son narrades desde diverses perspectives. Quines diferencies hi veieu? Que creieu que aporten a la novela aquestes repeticions?
Las diferencies son que al llarg de la historia la infermetat es va desenvolupant i les repeticions son perquè al lector se’n recordi de que aquell personatge sorgeix aquesta malaltia llavor sap on desencadenarà aquesta historia.
Proposta 6. Narrador i punt de vista.
1.Compareu el monòleg de Mundeta Ventura amb el que reproduïm a continuació pertanyent a l’obra funny (1929) de Carles Soldevila. Anoteu les similitud i les diferencies que observeu.
Es diferencia que en aquest text sempre acabarà feliç mentre que en el Discurs de la Mundeta faci el que faci no aconseguirà arriba a tenir aquella felicitat que vol aconseguir. I s’assembla en que es fixa en cada detall i en cada moviment que realitza aquella persona.
2.Traduiu el poema i busqueu informació sobre el moviment de la Nova Cançó.
Los ojos de Elsa
Inclinando a tus ojos los míos sitibundos
en su fondo vi todos los soles reflejados,
y el salto hacia la muerte de los desesperados,
como el de mis recuerdos a tus ojos profundos.
Vuelve al azul la bruma del viento perseguida;
-más diáfanos tus ojos abiertos bajo el llanto;
ni aún tras de la lluvia los cielos fulgen tanto;
el vaso azul no es tan azul como en la herida.
Al Mayo de las voces basta con un salterio
para todos los ayes y todas las canciones;
guarda un trozo de cielo luceros por millones,
donde faltan tus ojos con su doble misterio.
¿Escondes tus relámpagos en medio del espliego
donde el insecto vive su voluptuoso instante?
Preso estoy en el lazo de la estrella filante,
como ahogado marino bajo estival sosiego.
Yo extraje ese metal sutil de su pechblenda;
yo calciné mis dedos en su fuego prohibido;
paraíso mil veces recobrado y perdido,
tus ojos mi Golconda, mi dorada leyenda.
Y sucedió que el mundo bajo la tarde excelsa
rompiose en arrecifes de pérfidos fanales,
en tanto yo veía desde los litorales
sobre lívidas ondas brillar los ojos de Elsa.
Nova Cançó: és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d’ara aglutinà autors i cantants, i després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.
El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d’èxits d'altres autors, etc.
Proposta 7.Simbologia.
1.Poseu-vos en el paper d’un escriptor o d’una escriptora. Imagineu quina podria ser la funcionalitat d’una rosa groga un collaret de perles, un colom mort, un rellotge de paret aturat i un llibre del qual s’ha arrencat una pagina de la vostra hipotètica primera novel·la.
Rosagroga:Arriba la primavera, època en la qual la gent regala una rosa a la seva parella.
Collaret de Perles: Un Collar bastant car,a aquella època nomes s’ho podia permetre la gent de diners. Per tant representava diners.
Colom mort: animal el qual a mort i representa que tindràs mala sort.
Rellotge de paret aturat: Representa que per aquella persona no avança el temps.
S’ha trencat una pagina de la primera novel·la: No saps continuar el fil a aquella historia.
8.Llengua i estil
Busqueu mes informació sobre l’ús del català en aquest període i relaciona-la amb episodis concrets de la novel·la.
En general, a la primera meitat de segle, existí una continuïtat pràcticament total amb l'anterior. Persistí la mentalitat diglòssia, fruit del procés creixent d’assimilació lingüística. Així, les apologies continuaren essent la plataforma ideal per a queixar-se de l'estat lamentable del català, alhora que d'altres obres pretenien, tractant aspectes de l'idioma, facilitar l'aprenentatge de la llengua important: el castellà. Només en una ocasió el català fou considerat llengua cooficial, l'any 1810, sota l'ocupació francesa, quan per raons polítiques, durant uns cinc mesos (del 22 de març al 12 d'agost) el "Diario de Barcelona" s'edità en francès i en català. Les tropes franceses, però, romangueren a Catalunya fins al 1814.
L'oligarquia borbònica, abans i després de la Guerra del Francès, continuarà aplicant, en col·laboració amb l'Església, lleis repressives amb la finalitat de fer desaprèixer la llengua del país. Així, el 1805, en la Novísima Recopilación de las Leyes de España es prohibí el teatre en català. Les seus de les diòcesis catalanes estaven en mans foranes. El 1828, com a mostra d'aquest tipus d'actuacions, el bisbe Castaño, de Girona, decretà que tots els documents eclesiàstics havien de redcatar-se en castellà. La llei Moyano d'Instrucció Pública de 1857, decretava, novament, la prohibició d'usar el català a les escoles. Seguí la Llei del Notariat (1862), que prohibia fer les escriptures en català; la Real Orden de 1867, prohibint novament el teatre en català. Finalment, en el mateix sentit, es decreta la Llei del Registre Civil (1870) i la Llei d'Enjudiciament Civil (1881).
Malgrat que el 1804, sota la direcció de Francesc Santponç, s'havia instal·lat la primera màquina de vapor al Principat, no fou fins el 1832 quan es crearen les primeres fàbriques amb màquines de vapor, i quan aparegué així a Catalunya una estructura social del tot distinta a l'agrària de la resta de l'Estat espanyol.
Les guerres carlines (1833-1840, 1846-1849 i 1872-1876) representaren l'enfrontament entre la nova classe burgesa d'ideologia liberal i els sector reaccionaris de l'Antic Règim. Des del 1843 fins a la Revolució de 1868, llevat del períocde 1854-1856 (Bienni Progressista) els mdoerats controlen la política espanyola. És en aquesta època quan es produeix la divisió de Catalunya en quatre províncies i l'eliminació del català.
Si bé la Constitució liberal de Cadis (1812) inicià la davallada de l'Antic Règim, al nova classe social adoptà mimèticament els usos lingüístics i culturals de l'arisòcràcia i continuà admetent, a mans besades, la castellanització cada vegada més institucionalitzada. Cap als anys, però, alguns sectors sorgits del si d'aquesta classe s'amararen dels nous ideals romàntics i reivindicaren l'ús literari de la llengua. Amb vacil·lacions més o menys evidents, anaren posant les bases del moviment politicocultural que amb el temps adoptaria el nom de Renaixença. Se sol prendre el 1833, any de la publicació de l'oda "La Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau, com a punt de partida de l'activitat pública dels renaixentistes. I el 1877, quan Verdaguer i Guimerà triomfaren als Jocs Florals, com l'any de màxima eclosió. En un principi la reivindicació lingüística es restringuí a l'àmbit estrictament literari. Calgué esperar al darrer terç del segle XIX perquè els intel·lectuals superessin l'etapa inicial defensiva i assumissin a llengua en tot el seu ampli ventall de possibilitats culturals; aquest procés fou paral·lel a la creixent ascensió del catalanisme polític. Els renaixentistes basaren l'ideari en el binomi pàtria i llengua, en una identificació que podia comportar la normalitat cultural. Per això, bàsicament, fixaren la seva actuació en els punts següents:
- Reconstruir la història de l'Edat Mitjana, època de màxima esplendor nacional.
- Descobrir i divulgar els clàssics nacionals.
- Recollir totes les llegendes i la poesia popular de tradició oral.
- Codificar la llengua en una normativització que depurés el lèxic i l'ortografia.
- Crear una literatura en tots els seus gèneres.
- Potenciar les institucions que ja existien (Reial Acadèmia de Bones Lletres) i crear-ne de noves (Jocs Florals).
Pel setembre de 1868, l'aixecament militar iniciat a Cadis aconsegueix de derrotar les tropes isabelines i de destronar la reina. A tot Catalunya es formen juntes revolucionàries de caràcter republicà. S'implanta el sufragi universal, el dret d'associació obrera i la llibertat de cultes. El federalisme esdevé el corrent hegemònic a Catalunya en el si de l'obrerisme. Cap a finals de segle, malgrat tots els esforços de signe contrari, el moviment de la Renaixença s'havia imposat de tal manera, que foren possibles les primeres iniciatives de reivindicació de la llengua i la pàtria catalanes. La confluència de les dues forces polítiques populars: el federalisme i el carlisme, cristal·litzaren respectivament a l'entorn de la figura de Valentí Almirall i el seu lllibre Lo Catalanisme (1886) i La tradició catalana (1892), del bisbe Josep Torras i Bages, fins a arribar amb Enric Prat de la Riba a la síntesi nacionalista de La nacionalitat catalana (1906).
El 1885, el Centre Català de Valentí Almirall, de signe republicà, propicià la presentació del Memorial de greuges al rei Alfons XII. El 1889, La Lliga de Catalunya, entitat petitburgesa, aprofitant que la regent Maria Cristina d'Habsburg presidí els Jocs Florals, li féu una petició d'oficialitat del català. I, finalment, el 1892, la Unió Catalanista presentà un projecte d'autonomia, conegut amb el nom de Bases de Manresa. El 1898 la pèrdua de les colònies creà una manca de credibilitat i de confiança en l'oligarquia espanyola i la burgesia catalana passà a potenciar una política regionalista. Era la primera vegada que el nacionalisme assolia una unitat d'acció i un programa polític.
-El paper de les institucions
-Els Jocs Florals
-La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
-L'Acadèmia Catalana
2.Anoteu el significat de les frases fetes y refranys que trobeu:
