Vicent Andrés Estellés,Antologia poètica.

Els Amants

Vicent Andrés Estellés escriu en català i es relaciona amb gent que pensa com ell. Exili interior,nacional( reivindica als països catalans)i de classe(pertanyia a la classe treballadora).Introdueix els problemes a les seves obres. Això portarà que les seves obres expliquin un món contemporani. La crònica social parla en un temps present.

En aquesta poesia Vicent Andrés Estellés fa referència a un poeta que es Ausiàs March (poeta que parla sobre l’amor del S.XV).

El tema de l’obra es sobre l’amor salvatge i com s’estimaven en el passat i el present.

Esta format per cinc estrofes,la primera té quatre versos,la segona té cinc,la tercera té dos,la quarta estrofa té dotze i la quinta estrofa té dos.

Versos d’art Mayor predominant els alexandrins,amb o sense censura,la majoria son versos femenins,sense rima.

Rima assonant:Terra,Orella.

Rima consonant:allò,Pocs.

En els primer vers tenim la presentació des personatges,als segon dona concertació del primer,al tercer vers fa referències de la vida quotidiana. En el present recorda el passat. Al cinquè vers tenim una al·literació. Al Sete vers diu que no compren l’amor,unes comparacions. Fa un paral·lelisme. Als versos deu i onze fa una comparació. Al vers dotze parla sobre el amor dolç i fa una referència al passat. En el vers catorze hi ha una metonímia “el peçó d’una orella”. En el vers quinze hi ha un pleonasme “amor és amor”.Al vers divuitè hi ha una exclamació “Que voleu que hi faça” hi una interpel·lació”ja ho sé”.Al vers dinou parlen sobre el Petrarca (Poeta Itàlia del romanticisme ideal) En el vers vint-i-tres és fa un paral·lelisme “que no estem en l’edat”Hi es fa una valoració de tipus criticant. El vers vint-i-quatre apareix de nou un pleonasme”Dos amants com nosaltres”.

Ací,Llibre de meravelles(1971)

Vicent Andrés Estellés escriu en català i es relaciona amb gent que pensa com ell. Exili interior,nacional( reivindica als països catalans)i de classe(pertanyia a la classe treballadora).Introdueix els problemes a les seves obres. Això portarà que les seves obres expliquin un món contemporani. La crònica social parla en un temps present.

En aquesta poesia Vicent Andrés Estellés parla sobre “jo,ara y aquí”.Fa una reivindicació de ell i les seves circumstancies. Canta sobre la vida en General i el tema central es la seva vida i la seva poesia.

Esta format per dinou versos dividits en apariats i un vers final,Versos octosíl·labs però també hi ha de nou síl·labes. La rima es consonant. 1-3-4-6.”collites- mite , Van -contraban,amant- Cant.

Versos masculins menys” collites i mites” que son femenins. Figures retòriques paral·lelismes, encavallament, anàfores, asíndeton.

En el primer Vers tenim una anàfora”Ací” Fa referència que aquí m’han parit i aquí me quedat. En el segon vers i al tercer parla de ell com a escriptor. En el vers cinquè parla sobre el mon on viu,treballa i estima, en el vers sisè fa contrast de les dos idees patir i riure. Al vers setè hi ha una metàfora on es guanya la vida. En el vuitè vers parla de la veritat i els mites. En el vers onze parla d’una manera retòrica, escriu pocs versos i li agradaria mes.

En el vers dotze hi ha una anàfora”Cant”.Al vers catorze canta sobre un amor prohibit. Al vers catorze canta sobre un amor prohibit. En el vers quinze fa un cant a l’amori les persones concretes. i la vers disset hi ha una asíndeton”Venen,Van”.

“M`he estimat molt la vida”,Horacianes(1974), dins Les pedres de l’àmfora, O.C2

Vicent Andrés Estellés escriu en català i es relaciona amb gent que pensa com ell. Exili interior,nacional( reivindica als països catalans)i de classe(pertanyia a la classe treballadora).Introdueix els problemes a les seves obres. Això portarà que les seves obres expliquin un món contemporani. La crònica social parla en un temps present.

En aquesta poesia Vicent Andrés Estellés parla com a la vida quotidiana formada per tot el que ens envolta. Viure la vida en plenitud en tot els aspectes possibles.

Poesia irregular de la forma. Te una conclusió que no hi ha mètrica regular ni rima,no hi ha ninguna majúscula. de la primera paraula fins la ultima te un joc poètic, el protagonista de aquesta poesia es ell.

En aquesta poesia simbolitza la vida que queda es a dir la compara com per exemple amb un infant.

Testament mural, Llibre de meravelles(1971)

Vicent Andrés Estellés escriu en català i es relaciona amb gent que pensa com ell. Exili interior,nacional( reivindica als països catalans)i de classe(pertanyia a la classe treballadora).Introdueix els problemes a les seves obres. Això portarà que les seves obres expliquin un món contemporani. La crònica social parla en un temps present.

En aquesta poesia Vicent Andrés Estellés sobre el amor y el erotisme y la seva perpetuïtat en el temps.

Parla d’un testament que fa,que no son els únics amants del mon, l’erotisme,el sexe,d’un amor afectuós,de la feminitat, la virginitat,el plaer,dels dibuixos que no son reals,de les relacions sexuals, va recordant la escala i no diu on es,fan noms amb els cossos y parla del noms i dels cossos a la escala amb la que perduri un amor com aquell,es una relació apassionant.

Esta format per 5 estrofes,el primer te onzè versos,el segon te tres,el tercer te quatre,el quart te dos y el cinquè te onzè versos. Son versos de tretze síl·labes.

Versos d’art Mayor predominant els alexandrins,amb o sense censura,la majoria son versos femenins, sense rima.

“Assumiràs la veu d’un poble”,Llibre de meravelles (1971)

Vicent Andrés Estellés escriu en català i es relaciona amb gent que pensa com ell. Exili interior,nacional( reivindica als països catalans)i de classe(pertanyia a la classe treballadora).Introdueix els problemes a les seves obres. Això portarà que les seves obres expliquin un món contemporani. La crònica social parla en un temps present.

En aquesta poesia Vicent Andrés estellés fa de portaveu i parla sobre com faria la gent per prendre consciencia sobre la seva historia cultural.

Pren consciencia política a la seva historia cultural y forma part del poble,com altra gent de poble,vigilarà tot el que pugui y a nascut per fer això. No pot expressar tot el que li ha agradat i han metamorfosis es a dir la pena del poble es que pot parlar i el poeta l’assumirà,deixarà de escriure,deixarà de ser poeta per ser un poble,el poble al final parlarà,esperarà el moment oportú per parlar la gent del que pensa i a un canvi de persona del poble a ell,no es la teva paraula sinó la del conjunt,diu que si no ets un poble no ets res,tu poeta as de escollir,però ara camines decididament.

S’adreça a ell mateix,Parla dels països catalans.

Aquesta poesia esta formada per onzè estrofes,la primera te sis versos,la segona te sis versos,la tercera te tres versos,la quarta te dos versos,la cinquena te tres versos, la sisena te sis versos,la setena te un vers,la vuitena te un vers , la novena te tres versos y la dècima te dos versos , la onzè te tres versos. Son versos de nou síl·labes.

Esta format per al·liacions,repeticions,encavallament “caminant sobre la llarga polseguera”.

Versos de art Mayor,amb o sense censura la majoria son versos masculins.

Treball de Ball Robat (Raquel,Alba,Patricia i Tania)

1. Situa deneracionalment Joan Oliver. Per què es pot parlar d'un autor "desclassat"?

Joan Oliver, amb pseudónim de Pere Quart en les seves poesies, està considerat un del poetas i dramaturgs més importants de la literatura catalana. Va nèiexer a una destacada familia de burguesos en Sabadell, ell era el quart germà, d'once que eren. D'aqui el seu pseudónim de Pere Quart. Va estudiar dret i més tarde va formar junt amb el novelista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols el Grup de Sabadell.Joan Oliver adobta una postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, actitud contrària a les pretensions i el transcendentalisme. Oliver va decantar-se cap al realisme i el compromís.Durant la guerra civil, és va decantar per al bandol repúblicà, s'esdevé president de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, acabada la guerra, s'exiliarà a França, primer al castell de Roissy-en-Brie, fins que el mateix any 1939 s'embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile on viurà vuit anys.
En 1948 regressa a Barcelona, a on el franquisme es caracteritzava per el autoritarisme i la repressió, va ser pressoner durant tres mesos i tres anys desprès va rebre el premi del President de la República francesa en els Jocs Florals de Paris.Pere Quart mor al 1986.

-Diem que Joan Oliver és un autor desclassat perquè cal tenir en compte que deixa la classe social a la qual pertany i es posa del bandòl dels repúblicans, està invers en la política catalana contra el franquisme i manté una postura antifeixista.


2.Fes una sinopsi del desenvolupament del teatre català del del tombant del segle.
Al teatre català va haver una censura i una gran prohibició d'expressió en les obres teatrals catalanes. La censura franquista, directa o indirecta, incidia considerablement a l'hora de barrar o anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans.
Les prohibicions governatives, els criteris de presumpta moralitat, guiaven la censura teatral.
La cultura oficial franquista feia del tot impossible la viabilitat pública d'un teatre català que havia de recloure's en la clandestinitat.
Van arribar a classificar els espectacles teatrals como a "greument perillosos" els que no s'adeien a la moral catòlica oficial.
Era censurada tota referència a 'avortament, l'homosexualitat, l'adulteri o el divorci.
Les institucions i normes per a la censura moral dels espectacles aclaries, que no es podien presentar: " vicios o personajes viciosos, tramas amorosas, pasionales o sensuales, amor libre, adulterio, vestidos provocativos, concepto frívolo del matrimonio o picarescas de doble sentido, gests obscenos y provocaciones", en canvi, es toleraven " los argumentos amorosos correctamente expuestos".
Encara que a l'hora de la veritat, la pràctica censòria estigués plena de contradiccións.
Respecte a les traduccions, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes, de caràcter oficiós, però d'obligat acatament, que limitaven al teatre professional les representacions d'obres estrangeres en català.En cada temporada, només es podia estrenar una traducció estrangera per cada quatre estrenes d'obres originals d'autors catalans que figuraven en la programació del teatre.
Tampoc no es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada, si més no dos anys enrere, al país d'origen i que no disposés del permís del traductor de la versió castellana, no podia mantenir-se en cartell més temps del que hi havia figurat l'obra original.Aquesta normativa tan restrictiva no arribà a aplicar-se al peu de la lletra.

3. Comenta críticament el fragment de Miquel M. Gibert: “Ball robat: la culminació de l’obra dramàtica de Joan Oliver” dins “El teatre de Joan Oliver”. Barcelona, Institut del Teatre, 1998.

Aquest fragment ens ofereix una visió des del punt de vista de Joan Oliver sobre el tema de l’obra Ball robat: la incapacitat racional de l’home de ser feliç.L’autor no propasa un model a seguir, sinó que reflecteix la realitat tal com és, amb unes característiques que considera essencials. Oliver analitza la nostra condició humana alhora que es considera tambè com matèria d’anàlisi, es a dir, encara que ell analitza la nostra manera d’actuar s’inclou tambè ja que és home. Per tant, l’autor, per una part, busca el problema de la veritat de l’home, i per altre, l’objectivació d’aquesta recerca general. Aquesta generalització es puntualitza en uns personatges concrets, en aquest cas els tres matrimonis de Ball robat, en un temps determinat, els anys cinquanta.Segons Oliver, l’home està determinat per tres factos: la seva propia realitat íntima, la impossibilitat d’assolir la veritat i la projecció d’això que vols per a uns altres.

4. Oliver, quan té un discurs a fer, segueix, de vegades, la tècnica txekhoviana del “monòleg amb rèpliques”; podries assenyalar-ne alguns?

Anton Pàvlovitx Txèkhov va ser un dels principals dramaturgs i narradors de Rússia. La seva tècnica es basava en els diàlegs en forma de monòlegs. Oliver, de vegades, ha utilitzat aquesta tècnica.Un exemple dins de l’obra Ball Robat: al primer acte, tenim al matrimoni Mercè-Cugat al llit. La Mercè li confesa al seu marit que està enamorada de l’Oleguer. Joan Oliver utilitza aquesta tècnica en la confessió de la Mercè.“...Ja està fit, l’estimo i ell ho sa, i així la cosa és molt més greu, oi que sí? Ara tu m’hauries de preguntar, serenament, com un confesor: “I ell,q què, et correspon?” Amb tota la sinceritat de què soc capaç et dirè que no tinc la certesa... “

5.En un moment determinat de l'obra es defineix l'intel·lectual; estàs d'acord que un intel·lectual és com l'intueixen Cugat i Oleguer?

L’Oleguer és un home que menysprea l’intel·lectual, un bon exemple el tenim al Cugat, un home que li agrada llegir i escriure. En Cugat sempre l'aplica a la filosofia y a la seva literatura mentre que l’Oleguer ho aplica a la vida quotidiana y a la seva intenció de ser feliç amb la seva carrera que és el que més l'importa.

6.Com concep Oliver l'home i la bèstia?

Per a Oliver, l’home es un ser racional incapaç de ser feliç mentre que la bèstia es un ser irracional que pot assolir la felicitat.En alguns fragments del l'obra Ball Robat, Joan Oliver expressa els conceptes de l'home y la bèstia.

Exemples:

Acte primer, pàgina 75

Cugat:Les decepcions són inevitables.He arribat a la conclusió que el sentit de la vida només es troba en el dolor,l'única realitat que ens ha estat plenament donada.cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga.Els homes no hem après d'estimar-nos.

Pàgina 75:Cugat-Jo només sé,ara més que mai, que l'home no és altra cosa que una bèstia infeliç:lúnica!

En aquests fragments destaca la diferencia entre l'home (un ser infeliç) i la bèstia (un animal feliç).

8.Formula la temàtica significativa de l'obra i respon a aquesta qüestió:Si és constitutiu de la condició humana l'experiència de la solitud,el dolor i la infelicitat,malgrat la tendència a ser feliços,¿fins a quin punt Oliver es planteja el perquè d'aquesta dolorosa experiència en les criatures humanes?

El tema de l’obra es la incapaçitat de l’home racional de ser feliç. Segons Oliver, la solitud, el dolor i la infelicitat son propis de la condició huamana. Aquesta manera de pensar ve de que desprès de la guerra civil es va marxar cap a Santiago de Xile. Tot i sent de la burguesía, es va separar de la seva classe social i es reunir amb els revolucionaris. Amb això vull dir que Oliver ha hagut de passar per dificultads.

En l’obra Ball robat ho mostra a l’epíleg, quan per exemple la Mercè sommia amb haver-se casat amb l’Oleguer, encara que si s’hagues casta amb ell, potser estarien en la mateixa situació que amb el Cugat, és per qaquest motiu que es resignen i es queden tal com estan.

Una lectura de Ball robat

Oliver va enllestir Ball robat cap al final del 1954,justament quan l'ADB estaba en procés de creació.La seva "comèdia dramàtica" va més enllà de les anàlisis crítiques del matrimoni burgès que havia abordat als anys vint i començament dels trenta a partir de l'anomenada"comèdia burgesa".L'aspiració d'Oliver en obres com ara Cataclisme (1935) era assenyar,sense cap trencament formal les difèrencies morals de la classe burgesa la fi de remarcar-ne la incidència nefasta per al cos social i per a proposar-ne la millor ètica.Ball robat entronca més aviat amb la reflexió sobre l'essencia de l'ésser humà d'Allò que tal vegada s'esdevingué (1936)i,en el context de la postguerra,és deutora d'unes circunstàncies historiques i culturals molt difícils, en què únicament una entitat com l'ADB podia garantir-ne l'estrena en unes condicions dignes i amb un públic il·lustrat que en sabia valorar les subtileses.
La comedia d'Oliver té l'encert d'entreteixir minuciosament un conjunt triangular e paral·lelismes i contrastos que,d'una banda,construeixen un artefacte de rellotgeria molt ben ajustat i,d'altra,ofereixen un compendi de les inquietuds morals i ètiques d'espèciments característics de la burgesia lliberal catalana de la postguerra.La construcció d'aquest artrfacte és:
1.Tres personatges masculins i trs de femenins que formen triangles possibles.
2.Tres espais que ens situenen l'orbita de les relacións privades i semipúbliques de la classe burgesa.
3.Tres temps que,en una estructura triangular (tres actes) gradun el desenvolupament inexorable de l'acció.L'epíleg desfà,justament aquest sistema triangular.
Ball Robat té l'encert de projectarel pessimisme existencial característic de Joan Oliver en una realitat històrica representada al·legòricament en tres matrimonis burgesos de la Barcelona dels anys cinquanta.L'escepticisme olveriàs'abraona sobre el cor de la institució burgesa per excel·lència,el matrimoni, per exposar una visió desencisada de la condició humana endulta per l'instint de la felicitat i el somni edèlic.


Els Triangles.

Les tres parelles protagonistes vénen a contruir tres triangles potencials.
En el teixit d'admiracions no dle tot correspostes, hi ha uns personatges que expliciten de manera activa, a través de la paraula, la seva predesposició enamoradissima:Mercè envers Oleguer,Núria envers Cugat i Oriol envers Eulàlia.
Només hi ha dos personatges que,per contra, accepten de manera passiva, com un divertimento sense implicacions emocionals,l'envit de la seducció:Eulàlia es complau amb els elogis de Cugat i d'Oriol,mentre que el seu marit,Oleguer accepta les fantasies de Mercè.
Els integrants dels tres matrimonis transgredeixen tan sols els valors conjugals burgesos en termes de potència subjectiva: tot es queda en una explosió de paraules que se'n va en fum d'imaginacions,encara que, al capdavall, el pòsit que deixa la revelació,una fractura irremeiable,obre futur de les tres parelles de cònjugues a innumerables combinacions possibles.
Ara bé,el joc d'expertatives que generen els enamoraments potencials entre les parelles protagonistes té un doble contrapunt en:
a)La percepció errònia-i estàdistica-que els uns tenen dels altres.
b)La consideració diferent que, al cap de deu anys de convivència,un cop passat el pròleg feliç,el mereix la insitució del matrimoni.

Els Personatges

Els membres pertanyen a una classe social uniforme desde el punt de vista ecònomic,cultural y lingüístic.La seva extració burgesa parteix d'una distinció genèrica molt evident.Els tres homes protagonistes assumeixen cadascun un reputat estatus social:
l'intel·lectual:Cugat.
L'advocat:L'Oleguer
L'industrial:Oriol.
Tenen algun refugi per a conjurar el desencís.
Cugat:a escriptura,la literatura.
Oleguer:L'exit a la seva carrera brillant.
Oriol:La pràctica de l'esport.
Les dones, en canvi,a part dels affaires femenins, redueixen la seva activitat al domus burgès:l'organització de la casa i la cura dels fills.

L'estructura

La distribució de ball robat en tres actes i un epíleg permet d'encadenar les combinacions binàries qie esbossen els triangles potencials i,encara que la comèdia quedi oberta,resoldre les equacions possibles en un epíleg final.


L'espai

La disposició triangular queda palesa,con en el cas de l'estructura, en la distribució espacial en tres àmbits d'intimitat del matrimoni de filiació burgesa:
1.el dormitori,l'alcova,de la parella Cugat-Mercè (acte I).
2.La saleta d'estar del matrimoni Oleguer-Eulàlia.(acteII).
3.La sala amb terrassa del duo Oriol-Núria(acteIII).

La censura

La censura franquista,directa o indirecta, incidia considerablement a l'hora debarrar o anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans.Ras i curt: la normativa vigent posava traves a qualsevol temtativa innovadora.La de la crítica i del públic,les prohibicions governatives,els criteris de presumpta moralitat que guiaven la censura teatral, la gairebé impossibilitat d'estrenar obres estrangeres feien molt dificil de programar peces noves en llengua catalana.L'autarquia de la cultura oficial franquista i l'intent de genocidi de la cultura catalana.
La censura dels espectacles teatrals arribava a classificar-los sogons un sedàs que titllava de "greument perillosos" els que no s'adeien amb la moral catòlica oficial.
Els criteris censoris tendien a eliminar qualsevol "atemptat"(era censurada tota referència a l'avortament,l'homosexsualitat,l'adulteri o el divorci).
La pràctica censòriana estigués plena de contradiccions,inconseqüències i paradoxes.
Respecte a les traduccions,al desembre de 1957.La Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular normes, de caràcter oficiós, però d'obligat acatament,que limitaven al teatre professional les representacions d'obres estrangeres en català.Tanmateix, les prohibicions:tampoc no es podia escenificar cap traducció que no hagues estat estrenada, si més no dos anys enrere, al país d'origen i que no disposés del permís del traductor de la versió castellana o de la companyia que en tingués l'exclusiva en castellà.
El barratge de la censura era,certament,menys temible quan es tractava d'una sessió única,com fou el cas de l'estrena de Ball robat per l'ADB,tot i que podia ser implacable i inmediat.
Oliver mateix,que en patí el rigor amb el motiu de l'Edició D'El misantrop o de l'estrena de La gran pietat veié com la prohibició governativa impedia amb traïdoria d'estrenar,el 1963, la seva versió de L'opera del tres rals,de Bertolt Brecht.

Una cultura sense llibertat

A la dècada dels cinquanta del segle xx, la consolidació de la dictadura franquista,anà aconpanyada de l'obertura d'unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana.
La cultura catalana maldà per recuperar la presència i el prestigi públics perduts amb la desfeta del 1939.En l'àmbit del teatre,després de vuit anys de prohibició explícitade respresentar en llengua catalana.
El regim franquista autoritzà la representació d'obres en català,a la primavera de 1946,sempre que passin els tràmits reglamentaris de la censura.
Els pocs escenaris dedicats al teatre català dificulten l'accés de nous dramaturgs Josep M. de Sagarra dominà,com havia fet abans de 1939,l'escena catalana professional de la postguerra.
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tant insostenibles que l'escriptor Néstor Luján, desde les primeres pàgines del setmanari Destino,denuncià,el 1959-un any després de l'estrena de ball robat-.
Com a resposta a aquesta vindicació de Luján,Joan oliver va escriure una carta a Destino,en què denunciava els dèficits i les mancances de l'escena professional catalana i suggeria la necessitat d'un redreçament vivificador del teatre català que el dignifiqués i l'elevés culturalment.
Tant Luján com Oliver omitien una part del problema que, per raons òbvies, no podia verbalitzar-se en les pàgines d'una publicació com Destino.
La via de sortida començà a entreveure's amb la creació, a les acaballes de l'any 1954, de l'entitat de teatrea què al·ludeix Oliver en la seva carta a Destino:L'agrupació Dramàtica de Barcelona(ADB).

Joan Oliver

JOAN OLIVER
Joan Oliver (Sabadell, 1899-1986), que signava la seva obra lírica amb el pseudònim Pere Quart, ha estat un dels poetes catalans més destacats de les últimes dècades.
La seva poesia, sovint col.loquial i irònica, va obtenir un ressò públic molt notable al llarg dels anys seixanta i setanta, marcats pel final de la dictadura franquista i el restabliment de la democràcia.
Però la figura literària de Joan Oliver/Pere Quart havia començat a sobresortir molt abans, amb la publicació de Les decapitacions (1934), un llibre que assenyalaria un tomb en la poesia catalana contemporània.
Oliver també ens va deixar obres dramàtiques d'una qualitat indubtable, com la comèdia Ball robat (1958).
I les narracions amarades d'humor de Biografia de Lot i altres proses (1963).
Alhora va ser un magnífic traductor al català de diverses obres de teatre estranger, i un articulista incisiu i brillant.En aquest documental, persones que el van tractar assíduament -la seva filla Sílvia Oliver i el seu nebot Ignasi Riera- ens en donen la visió humana.
I diversos estudiosos -Joaquim Molas, Josep M.Benet i Jornet, Josep M.Balaguer i Helena Mesalles- comenten els aspectes més rellevants de la seva obra.El vídeo inclou poemes de Pere Quart recitats per Núria Candela i il.lustrats per Joan Cruspinera.
Així mateix s'hi recullen imatges i fotografies de Joan Oliver i filmacions d'esdeveniments de gran repercussió política i cultural com el Festival dels Poetes al Price de l'any 1970 i l'homenatge que "El Periódico" va retre al poeta amb motiu del seu 81è aniversari al Teatre Romea.

Relacions

Cugat OO Mercè ♥ Oleguer.

Mèrce OO Cugat ♥ Eulalia OO Oleguer.

Nuria ♥ Cugat.

Cugat ♥ Eulalia.

Com veuen als altres (Relacions)

Come veuen als altres;

La Mercè al Oleguer:

-Parla bé.
-S'equivoca bé.
-Home extraordinari.
Figura de primer plà.
-Seguretat personal.

La Mercè a L'Eulalia:

-Una bona noia.
-Una mica entonada.

La Mercè a en Cugat:

-Estima la veritat.

En Cugat a L'Oleguer:

-L'advocat dels rics.
-Home de direcció única.
-Ho te tot resolt.
-Unit,acabat i arrodonit com una esfera.
-Home interessant.
-Ambiciós.
-Curt de vista.
-S'aprofita i viu d'acord amb ell mateix.

En Cugat a L'Oriol:

-Prepotent industrial.
-Explota.
-No treballa.

En Cugat a La Nuria:

-Enamorada del seu marit.
-Infermera perfecta.
-Aspra.
-Gran sentit del deure.
-Intel·ligent.
-Curiosa de saber.

En Cugat a L'Eulalia:

-Dolça.
-Entretenida.
-Discreta.
-Bona mare.
-Model de la felicitat.

En Cugat a La Mercè:

-Banitosa.
-Sincera.
-Valenta.

Treball de Grup (Tania,Raquel,Patricia,Alba)

1)La bibliografia especialitzada sosté que un dels elements singulars de Solitud és la vivor dialectal de la llengua i, de manera encara més concreta, la riquesa dialectal del pastor. Fixa’t en algun diàleg en què aquest parli i anota el lèxic dialectal que empri.

Aiga, trageri, contavi, passavi.Capítul 3.
( Pàg.102)
(-Al Bram ermitana...Sant Ponç, ermitana...!)

2)Un tret de la biografia literària de Caterina Albert i Paradís són els pseudònims que fa servir.
a) Informa’t d’on li ve aquest costum de disfressar el nom real i explica el sentit i les circumstàncies dels dos pseudònims emprats, Virgili d’Alacseal i Víctor Català.
b) Cerca també en el seu epistolari, on explica els motius del pseudònim, quina va ser la reacció de Joan Maragall en saber que l’autor de Solitud era una dona. Recorda’t d’esmentar en la bibliografia les fonts utilitzades.

a) Caterina Albert i Paradís es va refugiar sota el presudònim de Víctor Català per esquivar els perjudicis de l’època sobre una dona escriptora. Va començar la carrera d'escriptora als vint-i-nou anys, quan va guanyar dos premis als Jocs Florals d'Olot de l'any 1898, i hi va participar amb el seu nom real. En aquesta època, realitzava també algunes temptatives poètiques amb el pseudònim de Virgili Alacseal. Caterina Albert va viure amb un gran sofriment la recepció del monòleg guanyador als Jocs Florals d'Olot, La infanticida, quan alguns membres del jurat van considerar que la temàtica i el llenguatge eren massa escandalosos, sobretot perquè provenien d'una ploma femenina. No va representar-se ni publicar-se, i l'autora, escarmentada, no va anar a recollir aquest premi ni cap altre. Mai més va tornar a utilitzar el nom real per signar les seves creacions.Quan dos anys més tard va publicar el primer llibre de versos, El cant dels mesos, va ser el nom del protagonista de la novel·la que estava escrivint, Càlzer d'amargor, qui va signar l'obra i va inaugurar el pseudònim: Víctor Català.
http://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=3221

3) Solitud és un drama rural. Uns anys abans de la publicació de la novel·la, Víctor Català havia publicat un recull de contes sota el títol Drames rurals. Mira de llegir algun d’aquests contes i compara’l amb els diferents aspectes de Solitud.

Tots dos, llibre i conte, estan ambientats en llocs rurals i al camp, i el tema o el argument són semblants, té un final tràgic.

4) Alan Yates, a Una generació sense novel·la?, considera que el “drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista. Esbrina per què.

Alan Yates el que considera és que el drama rural es una de les creacions mes originals y més representatives de la literatura modernista perquè són histories ambientades al camp mentre que les altres són noveles ambientades al ciutat.

5) El tema de la violació és un dels eixos de Solitud. Fins a quin punt determina la trama de l’obra?
És quan la Milà no pot més i decideix anar-se.

6) Dels quatre personatges fonamentals que transiten per Solitud només se’ns dóna explicació del passat de dos: Mila i Gaietà. Recupera els capítols corresponents de la novel·la i explica el fil biogràfic de cadascun d’aquests dos personatges abans que no comenci l’acció de la novel·la.
Gaietà:és va casar amb la Lluci que als vuit mesos va morir.(Capitol 3)
Milà:La mare de la Milà va morir i es va anar a viure amb el seu oncle.
Quan el seu oncle mor es veu obligada a casar-se amb en Matias(capitol 4)

7) Fes un retrat físic, psicològic i moral dels quatre protagonistes de l’obra: Mila, Gaietà, l’Ànima i Matias. Fes que cadascun dels retrats no sigui superior a les cent paraules.

Mila: Una dona jove, maca, sana, insegura. Sempre a viscut plana i al principi no li agrada molt la seva nova vida a la muntanya.La seva relació amb el seu marit en Maties no és molt bona.La seva personalitat va madurant al llarg de la novel·la que gira al seu voltant i que fa canviar la seva manera de veure les coses, ella es troba en el centre d'un conjunt d'esdeveniments i personatges. La Mila es contraposa a la personalitat d'en Matias, es tot el contrari del seu marit, a qui no estima i això li fa sentir-se insatisfeta. S'emparella amb el pastor encara que entre ells dos no pasi res, però entre aquests personatges hi ha certa complicitat i s'estimen d'una forma molt especial, l'únic consol de la dona és l'amistat que té amb aquest. Potser sigui el personatge més complex de la novel·la i això la converteix en el personatge central, ja que tota la història l'envolta. En una ocasió la comparen amb una gata moixa.

Pastor (Gaietà):“Un home agradós i servidor. Baixet i primedís, però s'estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i folgades de gruixut burell. Una gorra peluda se li menjava moitja cara, i l'altra mitja, neta de pèl, més que afaitada de fresc semblava barbameca de naixença. Duia sabates ferrades i petjava reposadament.La Mila creu que es molt més jove, encara que realment en tingui gairebé 64.Fa costat a la Mila durant tota la història, guia i protector d'aquesta, l'ajuda a evolucionar psicològicament, li fa companyia i li explica un munt d'històries, representa el costat bo de la natura, es contraposa a l'Ànima, pel qual no sent gran simpatia ja que el coneix massa bé. Té cura d'en Baldiret i poseeix gran poder de paraula, ja que és molt sabi. Composa rondaies utilitzant la paraula viva, una teoria poètica que diu que la poesia ha de sortir del teu interior, ell deia que les rondaies que explicava li sortien de dins.

Maties:El marit de la Mila és un home gras, flàxid, covard, ignorant, sense ambicions i gandul, ella l'associa amb una bèstia sense zel, en ell rega la pau. És incapaç d'entendre a la seva dona. Fa vendre a la Mila la caseta del seu oncle i la porta a una ermita de la muntanya on conèix a l'Ànima de qui es fa un gran amic i es deixa influïr pels seus mals consells. Durant el transcurs del temps reb un gran canvi, pasa de ser una persona “estàtica” a convertirse en un adicte al joc, una persona roïna i egoista, fins hi tot s'aprima.

Ànima:Personatge negatiu de l'obra. “Pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per una cordilla d'espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la pontorra enrerera, entre el clatell i orella, n'eixia un bordó ossós de color d'oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s'hi removien inquietament com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color.”“Tenia la veu ronca i reia d'una manera estrafeta, aclucant els ulls, i enrotllant el llavi de dalt cap endins. Al fer-ho, ensenyava les dents i geniva superior, les dents eren blanques i lluents com botonets de pedra, i les genives rogenques, d'un color semblant al de xocolata.”“Les mans quasi negres, llargues primes i cobertes de cap a cap per un pèl moixí espès i aspre, com si haguès estat socarrat.”És un caçador i representa tot lo dolent de la natura, la violència i la destrucció. La seva funció és fer que la tragèdia s'incorpori a l'univers de ficció i el domini. Influeix sobre en Matias i el corrompeix, fa que es torni com ell. Es provoca una lluita de les dues forces contraries, pastor-ànima amb la Mila com a centre.Al contrari del pastor li costa explicar-se, té la veu ronca. De mirada esquerpa i espantadissa.


8) A la novel·la, Mila es troba entre cinc homes (Gaietà, Matias, Ànima, Arnau, Baldiret). Quina és l’actitud d’ella enfront de cadascun d’ells i d’ells enfront d’ella? Qui juga el paper d’antagonista de Mila? Els altres personatges, quina funció tenen?


Actitud d’ella enfront d’ells.

Gaietà. És l’única persona que l’ajuda en els seus problemes i que fa que es senti bé. Se sent atraida per ell i fins i tot sent desitjos, però això s'acaba quan s'assabenta que té 64 anys.

Matias. Pensa que es un covard, un gandul. No la tracta com la seva dona, si no com una persona qualsevol.Ànima. Ella ho descriu com una bèstia. Acaba sent la seva víctima, ja que al final de l’obra la viola.

Arnau. Desperta en ella una passió que acaba negant.

Baldiret. Ho sent com si fos el seu fill.Acitud d’ells enfront d’ella.

Gaietà. Ell no sent el mateix que ella. La veu com una filla, una pobra dona que carrega amb el seu marit.

Matias. No li fa cas, la tracta com si fos qualsevol persona.Ànima. Nomès la vol per satisfer les seves necessitats sexuals.Arnau. Està enamorat d’ella. Cancela la seva boda amb l’altra dona per poder casar-se amb la Mila.

Baldiret. La veu com una mare.

El Gaietà es qui juga el paper d’antagonista.
Matias. Marit de la Mila.Ànima.
La Mila és la seva víctima.
Arnau. L’enamorat de la Mila.
Baldiret. És com si fos el fill de la Mila.

9) La gastronomia té un paper relativament important a Solitud. El lector assisteix a àpats diversos, com l’arròs amb bacallà del començament, els caragols a la brutesca o el llebrot que caça al jaç, d’un cop de pedra, en Gaietà. Però n’hi ha d’altres. Fes una llista de tots els àpats amb les pàgines en què apareixen, explica’ls des d’una perspectiva gastronòmica i apunta, quan hi sigui, l’element simbòlic que aquests àpats o els animals que s’hi mengen puguin representar.

SOPA DE PA

Ingredients;
·Unes cuantes gotes d’oli
·Farigola
·Pa
·Aigua
·All

CARGOLS

S’agafen de la muntanya,es posen a la paella per rostir-los.Simbolitza la riqueza que hi ha a la muntanya de que els cargols estan bons.

CONILL

Cuinar-lo ben tostat al foc.Simbolitza amb el qui és caçat,pero en aquest cas l’Anima es el caçador que caça tot tipus de conills siguin com siguin.

MENESTRA

En primer lloc es trocella el tomaquèt i la ceba per fer el sofregit,una vegada sofregit s’afegeix la farina i el pimento amb cura de que no es cremi.Despres es posen a bullirles fabes pelades,els pesols,les carxofes i les patates pelades i trossejades.L’enciam trossejat també i a continuació s’afegeix l’aigua cubrint-ho tot.Una vegada bullint s’afegeix el sofregit,al final de la coció afegim la sal i una miqueta d’oli.per servir-ho a al taula li pots posar o be una miqueta d’oli verge,pernill o be un ou torrat.


10) Destria en les categories i camps semàntics que calgui els elements que conformen l’univers simbòlic de Solitud. Mira de fer-ne un quadre sinòptic que els pugui sistematitzar, i explica’n la seva significació .

·La PUJADA :
És un camí simbolic perque a ella el que li puposa estar a la muntanya es estar sola perquè ella no veura a aningú de la seva familia i a ella aixo no li agrada.Desde el primer moment representa una cosa que a ella li ha amarcat molt el camí.

·La DEVALLADA:
És una altre element simbolic perque quan ella parla amb el Matias de que s’anirà d’allà i la conversa que mantenen és molt simbolica perque ell la intenta convèncer de que es quedi però ella esta decididisima a marxar d’aquest infern.

11) Narrativa dins de la narrativa. A Solitud, el fil de la història principal és trencat per les rondalles i històries que explica el pastor. Són referències de tipus mític i popular que es poden classificar en apartats diferents: rondalles, llegendes, creences...

a) Mira de classificar tot aquest material mític i rondallístic. Fes un quadre indicant-ne el títol, un breu resum argumental, etc.

Capítol 3. Claror

Títol: Les Llufes

Un vell asceta que ha rebutjat riqueses, poder i saviesa, però que és temptat per Floridalba, una de les llufes amb un petó "Puix d'ençà que el món és món, s'ha pas trobat encara beguda, cadena, enginy, escarceller o conjurament tan poderós pel sentit de l'home, per sant que sia, com un petó de fembra"; el vell mor d'amor i encara se li sent la veu que crida l'enamorada.

Capítol 12.Vida enrera.

Títol: Senyor de Llisquens

Descriu la venjança d'una violació. "La Creu", destruïda per un llamp quan un descregut hi penjà un esquellerinc, que encara se sent quan passa una desgràcia a la muntanya.


b) Sintetitza les conclusions a què arriba la Mila (cap. XVII, La nit aquella) quan reflexiona sobre si el seu escepticisme topa o no amb la creença d’aquestes històries.

La Milà estableix un nou concepte de la realitat,S'adona de que esta sola i decideix anar-se.

c) La realitat i la irrealitat en les rondalles i creences, fins a quin punt s’interrelacionen en la novel·la? Es pot parlar de “realisme màgic” o “realisme fantàstic” com s’ha fet amb la narrativa
sud-americana dels anys 50 i 60 o amb Pere Calders, per exemple?

RONDALLES, CREENCES I LLEGENDES DE SOLITUD.

Cap. I

La fita dels Moros i el Torrent mala-sang.
Els escalons dels moros.
Referència a l’udol del torrent de Mala sang (El rei Moro agafava noies).

Cap. II
Referència a les Llufes.

Cap. III
L’Orifany.
L’Aigua del Bram.
Referència a les Llufes (encantades).
El torrent de la Mala sang.

Cap. IV
La Sol dels Murons (cabell-Sant Ponç)

Cap. VI
Les Lufes

Cap. XII
Senyor de Llisquens

Cap. XIII
La fita dels Moros

Cap. XIV
La Creu

Cap. XV

Cap. XVI